A Catalunya és una espècie propera a l'amenaça, tot i que a Europa en general està fora de perill.[11]
Hi ha una subespècie endèmica de les Illes Balears, la L. curvirostra balearica.[12]
Morfologia
mida
És un dels fringíl·lids més grossos, ja que fa 16 cm i pot arribar a pesar 48 g, amb una envergadura de 29 cm.
coloració
El dimorfisme sexual pel que fa a la coloració és força manifest, bé que hi ha molta variació individual i subespecífica. En els mascles domina el vermell rajol,[13] que en alguns individus pot adoptar tonalitats ataronjades. En la femella, en canvi, la coloració dominant és la marró oliva amb carpó i sota del cos groguencs.[13] Els joves inicialment són ratllats (com la resta dels fringíl·lids carduelins) i la coloració és bruna en el dors i grisenca pàl·lida al dessota.
anatomia i bec
Té el cap molt voluminós i la cua fortament enforcada. El seu bec és revingut i encreuat (únic en l'avifauna de la regió sudpaleàrtica) i és adaptat per a extreure les llavors de les pinyes de les coníferes. De vegades, és emprat per a traslladar-se entre el brancam; hi ha ocells que el tenen girat a la dreta i d'altres a l'esquerra. En néixer el tenen recte. Si, a més a més, hi afegim la peculiar manera de subjectar les pinyes amb les potes quan se les menja i les postures acrobàtiques que adopta per tal de netejar les pinyes de pinyons, ens recordarà un petit lloro. La potència que tenen les corbades mandíbules del bec és considerable, fins a l'extrem d'haver doblegat enreixats de gàbies.
veu
El cant és agradable, però l'emet en un to força baix, cosa que no permet d'escoltar-lo de lluny. Sovint canta des del cimal dels pins més alts, on també sempre descansa. El reclam que emet consisteix en una nota característica i ressonant.
Més específicament, i d'acord amb la guia de camp de R.T. Peterson et alii, el cant és «de vegades suau, una barreja vacil·lant de refilets curts i notes cruixents, piulants i esberlants; algunes frases recorden el verdum. Reclam de vol un persistent, fort i emfàtic "glipp-glipp" o "txip-txip-txip"; altres reclams inclouen un suau "txuc-txuc"».[14]Lars Jonsson, a la seva guia de camp, indica que «el reclam de vol o de contacte és un característic i metàl·lic "quip-quip" o "glip-glip". El cant, de tipus verdum, és irregular i ràpid, amb refilets, notes agudes i reclams barrejats. Alarma en profund "txüc-txüc"».[15]
És abundant i regular als boscos de coníferes pirinencs i prepirinencs (pinedes de pi negre, avetoses, etc.),[11] on manté dos tipus de poblaments: poblacions fixes reproductores i elements ambulants. Es troba principalment als estatges montà i subalpí,[16] però té una preferència per l'estatge subalpí (a partir dels 1600 metres i fins als 2300).[17] És, en canvi, local i irregular en els boscos (sempre pinedes) de la resta dels Països Catalans. A l'hivern es troba més repartit.
El vol és potent, però ondulat. S'alimenta gairebé exclusivament de llavors de coníferes, principalment de pícea[15] i avet, però també pi, com ara pi negre, i làrix. La seva presència es pot intuir per la presència de pinyes obertes caigudes per terra.[14]
Rarament baixa a terra i, si ho fa, és per beure. És un ocell social i molt gregari i oportunista, que forma petits estols, els quals, de vegades, poden assolir grans proporcions. Un tret molt notable de la seua biologia consisteix en les irrupcions, és a dir, anades o invasions de migrants en nombre desacostumat que es produeixen de forma asincrònica i imprevisible i que empenyen grans estols de trencapinyes comuns extrapirinencs devers una direcció determinada, bo i formant un autèntic envaïment a la zona d'irrupció. Les darreres irrupcions importants que van arribar a la Catalunya Central van ser l'any 1983 i el 1990.
Similarment, a Euràsia és depredat principalment per rapinyaires i altres ocells especialitzats en caçar passeriformes, còrvids i esquirols.[18][19]
Nia, independentment del fotoperíode, en qualsevol època de l'any, sempre en boscos de coníferes, amb una posta anyal de tres o quatre ous blancs o blanc-blavosos, amb taquetes i ratlles.
Imatges
Ous
Exemplar a l'illa de Kodiak, Alaska, Estats Units.
↑Trencapinyes comú, variant baleàric del nom a: Roger Tory Peterson, Guy Mountfort, P.A.D. Hollom, Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 2a edició, 1995, p. 284-5.
↑ 13,013,1Trencapinyes comú a: Roger Tory Peterson, Guy Mountfort, P.A.D. Hollom, Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 2a edició, 1995, p. 284.
↑ 14,014,1Trencapinyes comú a: Roger Tory Peterson, Guy Mountfort, P.A.D. Hollom, Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 2a edició, 1995, p. 284-5.
↑ 15,015,1Trencapinyes a: Lars Jonsson, Ocells d'Europa, amb el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 1994, p. 521.
↑El trencapinyes a: Toni Llobet i François, Flora i fauna del Parc Natural Alt Pirineu, Brau Edicions, Figueres, 2009, 2015, p. 117.
Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993, p. 187, (català). ISBN 84-88545-01-0
Peterson, Roger Tory; Mountfort, Guy; Hollom, P.A.D.: Guia de camp dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 2a edició, 1995, p. 284, (català). ISBN 9788428210348
Jonsson, Lars: Ocells d'Europa, amb el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 1994, p. 521, (català). ISBN 9788428210089
Svensson, Lars (text i mapes); Grant, Peter J. (col·laboració); Mullarney, Killian; Zetterström, Dan (il·lustracions i legendes): Guia d'ocells. Europa i regió mediterrània, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal (??), Edicions Omega, Barcelona, 2a edició, 2018, (català). ISBN 9788428215343
Estrada, Joan: Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears. Inclou també Catalunya Nord, Franja de Ponent i Andorra, il·lustrat per Francesc Jutglar, Toni Llobet, Martí Franch, Ilian Velikov, Lynx Edicions, Barcelona, 3a edició actualitzada, 2018, (català). ISBN 978-84-16728-07-7
Álvarez-Cros, Carlos; Trabalon, Fran: Guia de camp dels ocells a Catalunya, Omega Edicions, 2017, (català). ISBN 978-84-282-1656-2
Genard, M., F. Lescourret. 1987. The common crossbill Loxia curvirostra in the Pyrenees: Some observations on its habitats and on its relations with conifer seeds. Bird Studies, 34: 52-63, (anglès).
Del Hoyo, Josep; Elliott, Andrew; Sargatal, Jordi [a cura de]: Handbook of the Birds of the World. 17 volums. Lynx Editions, Barcelona, 1992, 2010 (anglès).
Groth, J. G., 1993. Evolutionary differentiation in morphology, vocalizations, and allozymes among nomadic sibling species in the North American red crossbill (Loxia curvirostra) complex. Univ. Calif. Publ. Zool, p. 127, (anglès).
Hahn, T. P., 1995. Integration of photoperiodic and food cues to time changes in reproductive physiology by an opportunistic breeder, the red crossbill, Loxia curvirostra (Aves: Carduelinae). J. Exp. Zool. 272: 213-226, (anglès).
Hahn, T., 1998. Reproductive seasonality in an opportunistic breeder, the red crossbill, Loxia curvirostra. Ecology, 79: 2365-2375, (anglès).
Hume, R.:Guía de campo de las aves de España y Europa. Ediciones Omega, 2002, (castellà). ISBN 84-282-1317-8.
Knox, A., 1990. The sympatric breeding of Common and Scottish Crossbills Loxia curvirostra and Loxia scotica and the evolution of crossbills. Ibis, 132: 454-466, (anglès).
Questiau, S., L. Gielly, M. Clouet, P. Taberlet. 1999. Phylogeographical evidence of gene flow among Common Crossbill (Loxia curvirostra, Aves, Fringillidae) populations at the continental level. Heredity, 83: 196-205, (anglès).
Tallman, D. A. & Zusi, R. L., 1984. A hybrid red crossbill-pine siskin (Loxia curvirostra x Carduelis pinus) and speculations on the evolution of Loxia. Auk 101: 155-158, (anglès).
Yarrell, W., 1829. On the structure of the beak and its muscles in the crossbill, (Loxia curvirostra). Zool. J. 4: 459-465, (anglès).
Fitxa del trencapinyes al SIOC - Servidor d'informació ornitològica de Catalunya, (català). Aquí s'hi pot veure el text descriptiu de la fitxa i altres informacions, com ara mapes de distribució i abundància relativa, i es pot escoltar una gravació del cant.
.svg){kind=icon}
.jpg)
.jpg)
