Tricicle és una companyia catalana de teatre gestual, on l'humor és la base fonamental de tots els seus espectacles. El seu sentit de l'humor universal i l'absència de text parlat a les seves obres els facilita l'exportació de les seves obres a tota mena de països. La componen tres actors-fundadors: Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir.[1]
Després de diverses temporades actuant en sales alternatives, el 1982 fan el salt al circuit professional i estrenen a la Sala Villarroel de Barcelona un espectacle format per esquetxos molt diferents que havien estat creats al llarg de la seva etapa als cafès-teatre. L'espectacle el varen titular Manicòmic i va ser un èxit de crítica i públic, de manera que van obtenir un premi al Festival Internacional de Sitges d'aquell any.[3]
1983: Reconeixement a tot l'Estat
El 1983 es fixa en ells Chicho Ibáñez Serrador, i els dona l'oportunitat de fer un gag en el programa de televisió més vist a Espanya en aquella època: Un, dos, tres... responda otra vez. Van fer una interpretació de la cançó de Julio Iglesias "Soy un truhan, soy un señor", que els va suposar el reconeixement en l'àmbit estatal, fet que va provocar el seu debut a la Sala Cadarso de Madrid. El 1984 estrenen el seu nou espectacle, Èxit, amb el qual varen aconseguir els seus primers “plens”. Amb ÈXIT és quan Tricicle comença a fer-se un lloc al panorama teatral europeu.[4]
1986: La consolidació definitiva
La consolidació definitiva va arribar el 1986 amb Slastic, un seguit d'esquetxos còmics relacionats amb el món de l'esport, amb la que van aconseguir durant diversos anys omplir els teatres on varen actuar arreu d'Europa.
Després de l'èxit de SLASTIC es van prendre un descans fins al 1992, quan van estrenar el seu quart espectacle: Terrrific, amb esquetxos còmics ambientats en el món del terror. El mateix any van estrenar la seva segona sèrie de televisió (Fiestas populares), i sobretot se'ls recorda per la seva actuació a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona.
Estaven tan desbordats per l'èxit que van crear Clownic, uns clons de si mateixos, i una segona companyia, que també dirigien ells, encarregada de representar les seves obres per països d'arreu del món.
El 1996 van estrenar Entretres (amb la qual arribarien a complir 20 anys d'existència professional). Per aquest motiu decideixen estrenar una antologia titulada Tricicle 20, obra que va permetre rememorar al seu nombrós públic, la majoria dels esquetxos més ovacionats al llarg de la seva carrera. El 2002 varen continuar amb Sit, situacions còmiques amb la cadira com a fil conductor, amb la qual van aconseguir un gran èxit de públic i crítica sense precedents.[cal citació]
Després d'aquest espectacle van estrenar Garrick l'any 2007, que versava sobre el món de l'humor i feia referència a David Garrick, un cèlebre comediant anglès del segle xviii a qui, segons diuen, els metges enviaven els seus pacients més deprimits perquè recuperessin les ganes de viure.[7]
El maig de 2012 van estrenar el seu últim espectacle Bits, amb el món d'internet com a fil conductor.[8] El 2016 es van acomiadar definitivament dels escenaris amb l'espectacle Hits.[9] El 2020 van rebre el Premi Nacional de Cultura.
El 4 de desembre de 2022 van interpretar l'ultima actuació [10] al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans han abaixat el teló a quaranta-tres anys de trajectòria
Un cop retirats dels escenaris, la fundació SGAE escollí el Tricicle per rebre el premi Max d'honor 2023 pels 43 anys de trajectòria de la companyia i per "la creació d'un llenguatge escènic i un segell propis".[11]
