L'ullastre o olivera borda,[1] (Olea europaea L. var. sylvestris)[2][3] és un arbre de la família de les oleàcies. És l'olivera en estat silvestre i també s’anomena oliveró, olivó (País Valencià) o reboll o roboll d'olivera al Penedès i revell quan és petit, i especialment, havent crescut poc té la rama molt atapeïda i les fulles petites, dures i aspres. El nom prové del llatí oleastrum, variant de oleaster, que té el mateix significat.[4]
Característiques
És un arbre de capçada arrodonida i densa que pot assolir 6 m d'alt, però molt sovint està en estat arbustiu. Té fulles perennes d'un verd grisenc per l'anvers, i quasi blanques pel revers, agrupades per parelles a sobre les tiges. Aquestes fulles poden ser molt petites i arrodonides en els rebrots bassals, o lanceolades i fins a 8 cm de llargada a les branques superiors. Les oliveres tenen les fulles més grans i allargades que els ullastres, però la diferència fonamental entre les dues és el fruit (l'oliva). Les branques inferiors en general són espinoses. És una espècie termòfila que resisteix la sequedat i la calor.[2]
Fruits madurs de l'ullastre
Flor i fruit
Floreix al final de la primavera i principi de l'estiu.[2] Les flors són blanquinoses i s'agrupen en raïms axil·lars. El fruit, dit olivó, és d'1 a 2 cm de longitud, poc carnós i amb poc oli. És comestible i, quan ha madurat, és de color negre.[1] Les seves llavors són dispersades fonamentalment per aus (estornells i tords majoritàriament). La fructificació es produeix durant els mesos d'estiu (juliol-setembre), arribant el fruit a la seva mida definitiva; la maduració té lloc durant la tardor (octubre-gener). Els fruits comencen a assecar-se a l'inici de la primavera i cauen a terra a partir del mes d'abril.[5]
Distribució
L'ullastre és present en màquies de l'aliança fitosociològica anomenada Oleo-Ceratonion, és a dir junt amb el garrofer silvestre. A Catalunya és present a les comarques litorals a més del Segrià i el Baix Cinca fins als 500 metres d'altitud. Al País Valencià i les Balears està més estès i es troba fins als 1.000 metres i a totes les illes. La distribució mundial és pel contorn de tot el Mediterrani, normalment prop del litoral.[6]
Entre els seus enemics naturals hom hi troba una sèrie de paràsits que tenen un cicle de vida adaptat a l'ullastre. Els més importants són: la mosca de l'oliva Dacus oleae Gmelin (Diptera: Tephritidae) i l'arna de l'olivera Prays oleae Bern. (Lepidoptera: Yponomeutidae).[5]
Usos
Típica barrera feta amb branques d'ullastre al Cap de Favàritx (Menorca)
Té la fusta molt dura i s'ha emprat per fer barreres, portes, arades, mànecs d'eines, radis de rodes, garrots, formes de sabates, i d'altres. La medicina tradicional atribueix a la infusió de 30 grams de fulles durant quinze minuts propietats per combatre la hipertensió de la sang, el reumatisme, la gota i per provocar l'orina. Així mateix, l'oli que se'n treu és bo per curar ferides, cremades i per evitar el restrenyiment.[1]
En la fraseologia popular es troben locucions com "fer l'ullastre esbrancat" per indicar l'acció de posar-se amb el cap en terra i les cames per amunt.[1] En l'antiguitat els triomfadors dels Jocs Olímpics eren coronats amb branques d'ullastre, equivalent a la medalla d'or actual.[2]
El 2017 es va seqüenciar el genoma d'aquesta varietat d'olivera.[7]
↑ 2,02,12,22,3«Olea europaea L.». Herbari Virtual del Mediterrani Occidental. Àrea de Botànica, Departament de Biologia, Universitat de les Illes Balears. [Consulta: 30 novembre 2015].
↑Pascual, Ramon. Guia dels arbres dels Països Catalans. 3a edició. Barcelona: Pòrtic Natura, 1994, p. 148-149. ISBN 84-7306-390-2.
.svg){kind=icon}
