Vasak de Siunia

Vasak de Siunia
Biografia
Naixement	387 (Gregorià)
Mort	452 (Gregorià) (64/65 anys); Ctesifont (Imperi Sassànida)
Activitat
Ocupació	governant
Altres
Títol	Marzban d'Armènia (442 (Gregorià)–451 (Gregorià))
Família	Sisakides
Pare	Babik Syunik

Vasak de Siunia (en armeni Վասակ Սյունի) va ser príncep hereditari de Siunia (entre els anys 430 i 452) i marzban (governador) d'Armènia de l'any 442 al 452.

Biografia

Marzban persa d'Armènia

En una data incerta però posterior al 409, potser el 430 va succeir com a príncep de Siunia a Valinak i va aconseguir el favor reial, i el 442, a la mort del marzban Veh-Mihr-Shapur d'Armènia, el va substituir.

L'any 428, a petició dels nakharark d'Armènia, el rei sassànida Bahram V havia decidit deposar al rei Artaxes IV d'Armènia, abolir la monarquia arsàcida i convertir el país en una província persa. Va nomenar Veh-Mihr-Shapur primer marzban. Els nakharark armenis Sahak II Bagratuní, Vasak de Siunia, Vardan II Mamikonian i Mershapuh dels Artsruní van conservar un lloc important en els afers del país. Quan Veh-Mihr-Shapur va morir, Vasak el va substituir.^[1]

L'any 444 va morir el Catolicós d'Armènia Surmak i el va succeir Hovsep I de Holotsim, que quatre anys abans havia ocupat el lloc de Mesrop com a bisbe i cap espiritual, i que el marzban Vasak havia recomanat.^[2]

El seu gendre Varazvahan tractava molt malament a la seva dona i això va deteriorar les seves relacions amb Vasak que va mirar d'eliminar-lo.^[3] Varazvahan va fugir a Pèrsia on es va convertir al mazdeisme, i des d'allà va instigar al rei persa Yazdgard II (439-457) i al seu ministre l'integrista Mihr-Narse, a la persecució dels cristians. Les primeres víctimes sembla que van ser els contingents armenis que van participar en les guerres contra els kidarites i heftalites, successors dels kuixans, i estaven reunits a Ariana (Herat). L'any 449 el rei va emetre un edicte general de persecució, on s'exigia als armenis de convertir-se. Els nakharark i el patriarca Hovsep van rebutjar la conversió. Vasak va ser cridat a la cort junt amb els principals nakharark, entre ells Atxutxa, bdeachkh (senyor de frontera) de Gugarq, així com prínceps d'Ibèria i els caps dels Aghuans. Se'ls va exigir unes pregàries en direcció al sol dirigides als principals deus del panteó mazdeista: Zurvan, Ohmard, Mihr (el sol), Adhur (el foc) i Bedukht (Den Mazdayasr, és a dir la religió mazdeista en forma humana) i els nakharark van haver d'accedir, assistits pels clergues mazdeistes maghan (magus) i mobadhs (prelats) que els acompanyarien de tornada per convertir al poble. Però al cap de poc d'arribar a Armènia i començar les predicacions i les construccions de temples, el poble es va aixecar a Ankl (Àngel), instigat pels bisbes, segurament a finals del 449, i la revolta es va estendre a altres districtes però no va ser general.^[4]

El net de l'antic patriarca Sant Sahak, Vardan II Mamikonian, va anar a l'Imperi Romà d'Orient, però quan estava de camí Vasak el va fer cridar. Vahan Amatuni li demanava que agafés la direcció de la revolta que Vasak no podia agafar perquè tenia dos fills com a ostatges. Finalment Vardan va anar a Ankl (Àngel) on es va decidir a encapçalar la revolta. Les forces dels nakharark que es van unir a la rebel·lió es van concentrar a Shahapivan. Vasak va quedar sorprès per l'amplada de l'aixecament, i es va veure forçat a unir-se als revoltats. Els magus van ser arrestats arreu i molts executats i es va sorprendre a les guarnicions perses, a les que es va massacrar. Entre les ciutats preses pels rebels hi havia Artaxata, Olakan, Van i d'altres.

Els perses van reaccionar i un exèrcit que estava a la regió de Derbent lluitant contra els huns es va desplaçar cap Armènia i es va acantonar a Aghuània, a la frontera amb terres armènies. Per la seva banda els rebels van demanar ajuda a l'Imperi Romà d'Orient on Marcià acabava de succeir a Teodosi II. Però Marcià, sota consell del cap de la milícia d'orient, Anatol, i del comites d'orient (amb seu a Antioquia) Florentius, va preferir mantenir la neutralitat, enfrontat com estava als huns (acampats a Hongria i Romania).^[4]

Els rebels es van organitzar en tres exèrcits: el primer a les ordres de Nershapuh Remposian, s'encarregaria de defensar el sud-est (districtes d'Her i Zaravand); el segon, sota ordres de Vardan II Mamikonian, el nord-est, a tocar d'Aghuània; i el tercer va quedar a les ordres de Vasak de Siunia. Les forces d'aquest últim estaven formades pels nakharar més indecisos, els Bagratuní, Korkhoruni, Apahuní, Vahevuní, Paluni, Gabelian i Urtzetsi.^[3]

Els perses van entrar al país creuant el Kura i van acampar a la riba del Khalkhal, encara a l'Aghuània. Allí els va atacar Vardan que els va derrotar. Vardan va perseguir els perses fins a Derbent, d'on va expulsar la guarnició persa, i que després va entregar als aghuans. Van signar tractat d'amistat amb els huns que dominaven des del Caucas a La Gàl·lia.

Però mentre Vasak va trair als rebels amb una part de la noblesa i va fer ostatges entre les cases més hostils, com els Mamikonian i els Kamsarakan, ostatges que va tancar en alguna fortalesa de Siunia. Vasak dominava Garni (prop d'Erevan), Oshakan, Armavir i Artaxata

En tornar Vardan, Vasak va evacuar la regió que dominava, bàsicament l'Airarat, i es va retirar a la Siunia, que l'any següent, el 451, Vardan va envair. Vasak va passar a Pèrsia. Es va entrevistar amb Yadzgard II de Pèrsia i va aconseguir un edicte de tolerància i una amnistia pels rebels, i així va tornar a Armènia on molts nakharark es van passar al seu bàndol (Reixtuní, Korkhoruni, Vahevuní, Bagratuní, Apahuní, Gabelian, Urtzetsi, Paluni i Amatuní).

Els perses però no van tardar a enviar un exèrcit a Armènia, al maig del 451, per liquidar als rebels de Vardan II. Van travessar el Kura i van entrar a Phaitakaran, encara en territori d'Aghuània. Vardan va donar la direcció de les famílies traïdores a germans, fills o nebots que estaven disposats a seguir-lo. Els perses van passar poc després a territori armeni pel sud-est, districtes d'Her i Zarevand. Vardan els va sortir a l'encontre i la batalla decisiva es va lliurar a la vora del Artaz, prop de la vila d'Avarair el 2 de juny de 451. A la batalla, que els perses van guanyar, va morir Vardan. Vasak, que participà en el costat persa, es va proposar al final de la batalla com a mediador per posar fi a la lluita.^[4]

La resistència es va desenvolupar a les muntanyes sobretot a Khaltiq (a l'oest de la Còlquida), al Timoriq, al Artsakh i sobretot al Taiq, a tocar de territori de l'Imperi Romà d'Orient, i on secretament arribava ajuda dels romans d'orient. Hemaik Mamikonian, germà de Vardan II, acabava de tornar de Constantinoble i es trobava a Taiq, on va assumir la direcció de la rebel·lió local junt amb Arten Kabelian i Vaz-Shapuh Paluni, però va morir en un combat contra tropes de Vasak prop d'un llogaret anomenat Ordtxenhal (potser Artanudj) entre Taiq i la Klardjètia.

Pèrdua del poder

Veient impossible eliminar el cristianisme d'Armènia i també la transacció amb els nakharark rebels, el rei Yadzgard II de Pèrsia va destituir Vasak (potser el 452) i va nomenar al seu lloc a un iranià de nom Adhur-Hormidz, conegut a les cròniques armènies con Adrormizd.

El 452 Vasak va enviar al marzban els seus ostatges religiosos: el patriarca Hovsep d'Holotzim, el bisbe Leonci (Levond), i dos bisbes de la regió d'Aratz de noms Samuel i Abraham, que tenia presoners en un dels seus castells de Siunia, i als joves prínceps de les cases de Mamikonian i Kamsarakan que tenia com a ostatges els va enviar a Pèrsia.

Mort

El nou marzban va enviar les queixes dels bisbes i dels nobles a la cort de Pèrsia amb una delegació de nobles. Precisament allí havia anat Vasak de Siunia esperant rebre la corona d'Armènia. Els nobles el van acusar d'haver pactat amb ells secretament, d'haver pactat amb els huns i d'altres infidelitats al rei. El rei Yazdgard III el va fer empresonar i el va tancar a una masmorra insalubre on va morir ràpidament. La Siunia va ser entregada l'any 452 al seu gendre, Varaz-Vahan (o Varazvahan 452-460), fanàtic mazdeista. Vasak va deixar dos fills Bagben i Bakur, i una femella que era la dona del nou rei de Siunia, Varazvahan.^[4]

Referències

↑ Settipani, Christian. Continuité des élites à Byzance durant les siècles obscurs. Les princes caucasiens et l'Empire du VIe au IXe siècle. París: De Boccard, 2007, p. 447, 449. ISBN 9782701802268.
↑ Toumanoff, Cyrille. Les dynasties de la Caucasie Chrétienne : de l'Antiquité jusqu'au XIXe siècle : tables généalogiques et chronologiques. Roma: [S.n.], 1990, p. 247.
↑ ^3,0 ^3,1 Dédéyan, Gérard. Histoire du peuple arménien (en francès). Privat, 2007, p. 187. ISBN 2708968742.
↑ ^4,0 ^4,1 ^4,2 ^4,3 Grousset, René. Histoire de l'Arménie des origines à 1071. París: Payot, 1973, p. 187, 199-184, 195-198, 200-211.