Velvet Goldmine |
|
Direcció | Todd Haynes |
---|
Protagonistes | |
---|
Producció | Christine Vachon, Michael Stipe, Robert Weinstein i Harvey Weinstein |
---|
Guió | Todd Haynes i James Lyons |
---|
Música | Carter Burwell |
---|
Fotografia | Maryse Alberti |
---|
Muntatge | James Lyons |
---|
Vestuari | Sandy Powell |
---|
Productora | Newmarket Capital Group, Film4 Productions i Killer Films |
---|
Distribuïdor | Film4 Productions i Miramax Films |
---|
|
País d'origen | Regne Unit i Estats Units d'Amèrica |
---|
Estrena | 1998 |
---|
Durada | 124 min |
---|
Idioma original | anglès |
---|
Color | en color |
---|
|
Gènere | drama, cinema LGBT i cinema musical |
---|
Tema | glam rock, autoexpressió, persona, gènere, reminiscència, cultura popular i culture of London (en) |
---|
Lloc de la narració | Londres |
---|
Època d'ambientació | dècada del 1970, dècada del 1980 i dècada del 1990 |
---|
Representa l'entitat | Velvet Goldmine (en) |
---|
|
Nominacions | |
---|
|
Lloc web | miramax.com… |
---|
|
Velvet Goldmine és una pel·lícula britànica dirigida per Todd Haynes, estrenada el 1998. Ha estat doblada al català.[1] Velvet Goldmine posa en escena personatges de ficció, però aquests personatges han estat creats inspirant-se en celebritats que realment han existit com els cantants David Bowie i Iggy Pop per exemple.
Argument
L'acció es desenvolupa a la Gran Bretanya, a l'època del glam rock, al començament dels anys 1970. El personatge principal, Brian Slade, és una pop star inspirat en David Bowie i el seu personatge de Ziggy Stardust, i en menor mesura en Marc Bolan. El personatge de Curt Wild està inspirat en Iggy Pop i Lou Reed. El títol del film és d'altra banda tret d'una cançó homònima de Bowie.
El film segueix el recorregut d'una star del glam-rock, encarnada per Jonathan Rhys-Meyers, i de la revolució tant musical com sexual que va desencadenar en l'univers musical dels anys 1970.
Deu anys després de la desaparició de Brian Slade després d'un atemptat, un periodista, antic fan del cantant (Christian Bale) es va encarregar de descobrir el que en queda. La seva investigació és pretext per nombrosos flashbacks, poblats de figures reals o de ficció (Brian Molko, Bryan Ferry, Curt Wild).[2]
Repartiment
Premis i nominacions
- Premis
- 1998: Nominada a l'Oscar al millor vestuari
- 1998: Premis BAFTA al millor vestuari. Nominada a millor maquillatge i perruqueria
- 1998: Premis Independent Spirit: Millor fotografia. 3 nominacions
- 1998: Canes: Premi Especial a la millor contribució artística
Crítica
- "Haynes atrapa l'atmosfera del moviment i aprofita la música. Poc més"[3]
- "Singular pel·lícula" [4]
Referències