El Virregnat de Nova Granada o Virregnat de Santafe va ser un virregnat espanyol (1717 - 1724, 1740 - 1810 i 1815 - 1819). Va ser creat pel rei Felip V d'Espanya l'any 1717 a causa de la nova política dels Borbons i paralitzat durant 1724, per problemes financers. Va ser restaurat el 1740 fins que el moviment independentista el dissol de nou l'any 1810. El 1815 és reconquerit per l'exèrcit del Rei Ferran VII fins que l'exèrcit liderat per Simón Bolívar aconsegueix la independència definitiva del poder espanyol l'any 1819. La capital del virregnat es va situar a Santa Fe de Bogotà, actual capital de Colòmbia, que en va heretar l'escut d'armes i que avui dia encara conserva.
Chocó, Popayán, Reino de Quito i Guayaquil, Províncies d'Antioquia, Cartagena, Santa Marta, Río del Hacha, Maracaibo, Caracas, Cumana, Guaiana, Illa de Trinidat i Margarita i Río Orinoco, Provincies de Panamá, Portobelo, Veragua i el Darién amb totes les ciutats, vil·les i llocs i també els ports, badies, sortidors i més pertinences en un i altre mar.[2]
»
Reial Cèdula de 1740
Virregnat de Nova Granada el 1742
La corona espanyola el 1740 fixa de manera clara i precisa els llindars definitius entre el Virregnat de Nova Granada i el Virregnat del Perú. Diu així:
«
Partint des de Tumbez a la costa del Pacific segueix la línia per les serranies i altres serralades dels Andes per les jurisdiccionals de Paita i Piura, fins a Maranon que està a 6º30'de latitud Sur i la terra endins, deixant el Perú sota la jurisdicció de Piura, Cajamarca, Moyobamba i Potilones i per la serralada de Jeveros travessant el riu Ucayali, a 6º30' fins a donar amb el riu Javari o Jauri en la confluència del Carpi i les aigües d'aquest al Solimaes o Amazonas i les aigües d'aquest, a baix fins a la boca més occidental de la Caqueta o Yapura, on comencen els límits de Brasil.
»
Aquesta Cèdula va apropar bona part dels territoris de la regió oriental, eren ocupades des de feia anys les missions jesuïtes Quitenyes que existien en els rius de l'Alt Ucayali, Maranyon i Amazones. Aquesta Cèdula va reformar els límits de la Reial Audiència de Quito incorporada aleshores al Virregnat de Nova Granada.
Independència de Veneçuela
L'any 1739, en informar sobre la reconstitució del Virregnat de Nova Granada, el Rei es refereix a "Caracas, com el territori de la seva Capitania General". Durant l'any 1742, la Província de Veneçuela o Caracas, es va independitzar del Virregnat.
Degut els problemes econòmics a Terra Ferma la Corona ordena l'extinció definitiva de la Reial Audiència de Panamà i es crea un govern, militar dependent del Virregnat. Per possibilitar-ho, es crea a Panamà la Comandància General de Terra Ferma.
Trenta anys després de la província de Veneçuela se li annexionen els territoris de les províncies de Maracaibo, Guayana i Cumana fins aleshores dependents del virregnat; la província de Trinitat, depenent de la Reial Audiència de Santo Domingo i la província de Margarita, dependents de la Corona espanyola per formar la Capitania General de Veneçuela, amb capital a la ciutat de Caracas.
Per aquesta Cèdula es va disposar que la costa dels Mosquits i les illes de San Andres passin des de la Capitania General de Guatemala al virregnat de Nova Granada.
Història
Durant l'any 1508 la Terra Ferma va ser dividida entre Diego de Nicuesa, que va obtenir la governació de Veragua o Castilla de Oro, que anava des del riu Atrato en el golf d'Uraba fins al cap "Gracias a Dios" i Alonso de Ojeda, la de Nova Andalusia, des del riu Atrato fins al Cap de la Vela.[3] Nicuesa va fundar "Nombre de Dios" i Martin Fernandez de Enciso "Santa Maria L'Antiga del Darien", totes dues el 1510. Poc després a partir de l'1 de març de 1511Vasco Núñez de Balboa es va fer càrrec de Veragua (incloent Darien) i va ser nomenat pel virrei Diego Colom com el seu lloctinent a Darien. El rei el va nomenar el 23 de desembre de 1511 capità i governador interí del Darien fins al juliol de 1514. El 25 de setembre de 1513 va prendre possessió del "Mar del Sur" que ell va descobrir.
El maig de 1513 Pedrarias Davila va ser nomenat governador i capità general de Castilla de Oro, que incloïa tot el territori de la costa des del Cap de la Vela, fins a l'actual Panamà, amb l'excepció de Veraguas, arribant a Darien el juliol del 1514. Va fundar "Nuestra Senyora de la Asuncion de Panamà" el 15 d'agost de 1519. Nova Andalusia va ser suprimida i Balboa va rebre el 23 de setembre de 1514 el nomenament del "Governador de Coiba i Panamà i Avançat del Mar de sud" subordinat a Castella de Oro.
El 1525Fernandez de Oviedo va intentar establir una governació a la zona de Cartagena, però no va prosperar fins a la fundació de la ciutat el 1533.
D'aquesta manera, les províncies del que avui podrien correspondre a Colòmbia, Equador, Panamà, Veneçuela, i regions del Perú, Brasil i Guyana, fins aleshores sota diferents jurisdiccions, s'uneixen políticament sota una mateixa autoritat colonial establerta a la Ciutat de Santa Fe de Bogotà, confirma'n així la ciutat com un altre dels principals centres administratius de les colònies espanyoles a Amèrica, junt amb Lima i la Ciutat de Mèxic.
Entre les consideracions que la corona va tenir en compte per la seva creació hi han dos fets essencials. En primer lloc la zona era la més important del continent respecte a la producció aurífera i en segon lloc, la seva situació estratègica entre els dos oceans i en ser una de les portes d'entrada a l'occident de l'Amèrica del Sud, permetria enfrontar-se millor al contraban i els atacs de pirates i filibusters amb un punt més proper al Carib.
Però la difícil i diversa geografia del Nord de Sud-amèrica i l'escassetat de camins apropiats feien difícil el trànsit i les comunicacions a l'interior del virregnat. L'establiment d'una Capitania General a Caracas i una Reial Audiència en Quito, va ser una resposta a les necessitats d'un govern efectiu a les regions més allunyades.
Al moment de la separació de Veneçuela, el 1742, el virregnat va quedar format pel Nou Regne de Granada (governacions de Nou Regne, Cartagena, Santa Marta, Maracaibo, Antioquia, Payan i Guayan), Quito (governacions de Quito, Quijos, Macas, Esmeraldas i alguns corregiments) i Panamà (governacions de Panamà i Veraguas). Les governacions de la Guayana, Margarita, Mèrida i Maracaibo van ser posteriorment incloses a la Capitania General de Veneçuela.
El 1764 es va crear la Governació militar de Guayaquil.
El 13 de febrer de 1789 la província de Riohacha és separada de la de Santa Marta, les dues havien estat fusionades el 17 de gener de 1593.
Per ordre reial el 13 d'agost de 1790, es va ordenar segregar de la província de Riohacha l'establiment de Sinamaica i agregar-lo a la província de Maracaibo a la Capitania General de Veneçuela. L'1 d'agost de 1792 es va efectuar la transferència.[4] El moviment independentista el dissol de nou l'any 1810. El 1815 és reconquistat per l'exèrcit del Rei Ferran VII fins que l'exèrcit liderat per Simón Bolívar aconsegueix la independència definitiva del poder espanyol l'any 1819.
.svg&lang=ca)
_-_Carta_IV_-_Virreinato_de_Santaf%C3%A9_y_Capitan%C3%ADa_General_de_Venezuela.jpg)
