D'origen àrab, en documents antics (segle xii) apareix amb la forma Alcaraz.[2] Segons l'arabista Miguel Asín, vindria de l'àrab "al-Karas" amb el significat de "el cirerer".[3]
Història
La població actual és d'origen islàmic, però no apareix documentada històricament fins al segle xii. En l'Ordinatio del bisbat de Lleida del 1168 apareix com a Alcarraz, igual com en altres documents, referit al castell sarraí i a l'església. Segons Zurita, el comte Ermengol VI d'Urgell conquerí en 1147-48 Alcarràs, Alguaire i Aitona (mentre Ramon Berenguer IV era a Almeria) i el conqueridor és anomenat pel pare Finestres (1752) Guillem d'Alcarràs, fill de Guerau de Jorba, senyor de Montmaneu, Òdena i Rubinat i parent dels comtes de Barcelona. Aquest cognom, adoptat després de la conquesta, hauria estat mantingut pels seus descendents, molt vinculats als hospitalers i als templers.
Al segle xvi els seus successors s'emparentaren amb famílies castellanes i deixaren fins i tot de residir a Barcelona. La població tornà a sofrir les conseqüències de la guerra dels Segadors i els francesos del governador de M. de Rogles ocuparen el castell (1642), on posaren una guarnició, i després el castell restà definitivament inhabilitat, com ho confirma el marquès Filipo de Corsini, que acompanyava Cosme de Mèdici el 1668, quan diu que es trobaren una població molt arruïnada anomenada Alcarràs, del marquès ”di Lafuente” (els successors dels Fernández d'Heredia eren comtes de Fuentes), on amb prou feines es veien les restes d'un petit castell. Per herència dels tan esmentats Heredia el domini del lloc passà als ducs de Solferino a l'inici del segle xviii, els quals el mantingueren fins a l'abolició de les senyories.
Alcarràs també patí la guerra de Successió, però el 1721 se n'havia refet una part i constituïa ajuntament (des del 1500 havia funcionat un petit consell municipal amb tres jurats o paers). El segle xviii, coincidint amb un notable increment demogràfic, s'edificà la gran església i el nucli s'estengué al llarg de la carretera de Madrid (1777) per l'actual Raval de Lleida.
Madoz, a mitjan segle xix, parla encara d'algunes torres de l'antic castell, que fou enderrocat a la fi del mateix segle. El 1840, ja amb ajuntament constitucional, es crearen les escoles i en 1828-1900 hom explotà el balneari d'Alcarràs, d'aigües clorurades sòdiques ferruginoses, bones per a les malalties de la pell. Aparegueren també noves indústries (farina, sulfurs, aiguardent, etc.).[4]
En el referèndum d'independència de l'1 d'octubre de 2017, Alcarràs va ser una de les poblacions on les forces de Seguretat de l'Estat espanyol van carregar contra els ciutadans per evitar-ne la realització.[5] A les 8.45 hores del matí, 80 agents antiavalots de la Guàrdia Civil espanyola es van presentar al punt de votació i van topar amb 500 persones que els barraven el pas de forma pacífica. Varen atacar-les sense avís ni mediació prèvia, deixant un rastre de 20 ferits.[6][7] Malgrat tot, s'hi va poder votar, amb un total de 2.799 vots emesos (53,4% del cens), dels quals 2.578 per al sí (92,6%) i 171 per al no (6,1%).[8]
Per "permetre" la celebració del referèndum, l'alcalde del municipi, Miquel Serra, fou jutjat i condemnat a 3 mesos d'inhabilitació i una multa.[9]
L'any 2022 el municipi va saltar a la fama per la pel·lícula Alcarràs, de Carla Simón, que va guanyar l'Os d'Or a la setanta-dosena edició de la Berlinale i es va convertir en la primera pel·lícula en català a rebre aquest guardó. La pel·lícula es va filmar al municipi, amb intèrprets ponentins no professionals –del mateix poble o de poblacions veïnes– com a actors.[10][11]
Símbols
L'escut oficial del municipi va ser aprovat el 2007 amb la descripció "escut caironat: d'argent, una carrasca de sinople. Per timbre, una corona de vila",[12] per la qual cosa pertany a la categoria dels escuts parlants, encara que també es consideri que representa l'Alzina Centenària situada dins el terme. Durant el segle xix i XX havien alternat escuts ovalats amb un arbre o amb un castell.[13]
La bandera reprodueix l'antic escut ovalat amb un arbre sobre un fons de color granat.
Geografia
Llista de topònims d'Alcarràs (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets...; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc.).
L'Institut Municipal de Cultura d'Alcarràs (IMCA) és l'organisme municipal que acull totes les entitats i associacions culturals i festives de la vila. Es reuneix un parell de vegades a l'any per tal de programar i coordinar els actes i activitats que desenvoluparan totes aquestes entitats i grups.[15]
Dies festius propis del municipi:
La festa major d'hivern, en honor de Sant Sebastià: 20 de gener (tot i que dura quatre dies abans o després d'aquesta data, segons s'escaigui).
La festa major d'estiu: l'últim cap de setmana d'agost.
↑Moran, Josep; Batlle, Mar; Rabella, Joan Anton. Topònims catalans. Etimologia i pronúncia. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002. ISBN 84-8415-431-9.
