Les illes de Juan Fernández són els únics monts marins de la dorsal oceànica que sobresurten a la superfície. Té una llargària de 800 km i és perpendicular a la costa central de Xile.[1]
Consta de dos segments volcànics separats uns 400 km però units en la seva base situada a 3.900 m de profunditat. El segment més oriental o grup anomenat de Pasqua és a 120 km a l'oest de la divisòria de plaques i el formen les muntanyes submarines d'O'Higgins (conjunt de guyots, carenes i turons submarins).[2] El segment occidental és format per una carena gairebé contínua des del mont marí Gamma fins al mont marí Domingo. Inclou 22 muntanyes submarines que se sobreposen les unes a les altres. La majoria s'alcen més de 1.000 m. sobre el fons marí.[2][3]
Vulcanisme
La dorsal de Juan Fernández s'ha format per l'activitat d'una ploma de mantell profunda i estacionària. Els materials (lava) que afloren dins l'oceà provenen del mantell.[4] No obstant, les dades d'estudis radiomètrics realitzats a la zona indiquen la presencia de vulcanisme des de fa 3 milions d'anys al mateix lloc. Aquests estudis posen en qüestió que l'origen de les illes i monts marins sigui una ploma profunda i apunta cap a a nous interrogants que expliquin els mecanismes d'ascens i evolució magmàtica en etapes més tardanes.[5]
Sismicitat
El tipus i la distribució de la sismicitat a la zona, apunten cap a un sistema de falla normal que s'estén al mantell litosfèric i que està molt directament relacionat amb les fractures de direcció paralel·les a la carena ja estudiades de fa temps. El 9 d'abril de 2001 es va registrar un terratremol de Mw 6,7 a la costa xilena (33ºS) a la vora de la intersecció de la dorsal i la fossa entre plaques, seguit de nombroses rèpliques que es van detectar a totes les estacions sísmològiques de la regió. El moment indica l'existència d'un focus tensionat segons el model CMT (Global Centroid-Moment-Tensor) de Harvard.[6] La modelització i l'ona sísmica van revelar que la major magnitud i intensitat del xoc partien d'una profunditat pròxima als 10-12 km, amb rèpliques entre 10 i 30 km de profunditat.[7]
Interès pesquer
Les muntanyes submarines (dorsals oceàniques)) i les illes oceàniques són l'hàbitat d'una àmplia comunitat de peixos demersals i pelàgics que no proliferen en l'oceà obert. Són llocs on l'abundància d'ous i larves contribueix a l'enriquiment de d'ictioplàncton de les aigües oceàniques adjacents. Larves i juvenils d'espècies epipelàgiques com els sorells i les tonyines, poden també alimentar-se a les zones nerítiques de les illes per aprofitar-ne l'alta productivitat.[8]
