Innocenci XIII (Poli, prop de Palestrina, Estats de l'Església, 13 de maig de 1655 - Roma, 7 de març de 1724). Va ser el Papa núm. 244 de l'Església Catòlica, entre 1721 i 1724. Les profecies de Sant Malaquies es refereixen a aquest papa com De bona religione (de bona religió), cita que, pel que sembla, fa referència a la família de la que formava part, els Conti, que havien donat a l'Església, segon alguns genealogistes, de quatre a setze papes i molts cardenals.
El seu nom de naixement era Michelangelo Conti i pertanyia a la família aristocràtica dels Conti di Segni, família amb diversos papes i cardenals des del segle xii. Va ser fill de Carlo IV Conti, duc de Poli i de Guadagnolo, i d'Isabella Muti. Estudià als jesuïtes d'Ancona i, més tard, en el Collegio Romano. Es va doctorar en dret civil i canònic a la Universitat de La Sapienza de Roma. A partir de 1690, va ocupar diversos càrrecs civils quan va complir una missió protocol·lària a la República de Venècia. Va tenir diversos nomenaments: referendari de la Signatura Apostòlica, governador de les ciutats d'Ascoli Piceno i Frosinone (1691), comissari general contra banditos dels Estats de l'Església (1692), i governador de la província de Campània (1692) i de la ciutat de Viterbo (1693).
El 1695 va ser consagrat arquebisbe titular de Tars, i nunci apostòlic a Lucerna, a l'actual Suïssa. Tres anys després, va ser destinat a la nunciatura de Portugal, on va madurar la seva animositat contra els jesuïtes, molt influents en aquest país.
El 7 de juliol de 1706 va ser nomenat cardenal prevere i, cinc anys després, se li va assignar el títol de Ss. Quirico e Giulitta. Abans però, el 1709, havia estat nomenat bisbe d'Osimo mantenint-se-li ad personam la dignitat d'arquebisbe. El 1712 va ser traslladat a la seu arquebisbal de Viterbo i Toscanella, càrrec al qual va renunciar per malaltia el 1719. Durant un any, entre 1716 i 1717, va exercir de cardenal camarlenc.
Papat
Al conclave que va seguir la mort de Climent XI, el cardenal Mihály Frigyes Althan, del títol de S. Sabina i arquebisbe de Vác, Hongria, va presentar el vet de l'emperador Carles VI contra l'elecció del favorit, Fabrizio Paolucci de'Calboli, cardenal bisbe de Frascati; sembla que es va optar per un papa de transició. El cardenal Conti tenia un gran prestigi, però també un estat de salut precari; tot i així, finalment va resultar elegit papa el 8 de maig de 1721. Va voler ser anomenat Innocenci en honor del gran papa Innocenci III (1198-1216), primer summe pontífex de la seva família. Deu dies després de la seva elecció va ser coronat pel cardenal Benedetto Pamphilii, protodiaca de S. Maria in Via Lata.
Poc després de la seva elecció, va corroborar l'acord del tractat d'Utrecht que atorgava a l'emperador Carles VI el regne de Sicília, feudatari de la Santa Seu. El 1723, tanmateix, es va oposar tenaçment, tot i que sense èxit, a la decisió imperial d'atorgar els ducats de Parma, Piacenza i Guastalla, també feudataris papals, al príncep Carles de Borbó-Anjou.
Igual que el seu antecessor, va donar suport al pretendent Jaume III d'Escòcia, fill del destronat Jaume II Estuard, prometent-li una subvenció de 100.000 ducats en al cas que intentés recuperar el tron anglès per la força de les armes. També va socórrer econòmicament la República de Venècia per protegir l'illa de Malta de l'amenaça otomana.
En la disputa entre dominics i jesuïtes per l'assumpte de les missions a la Xina, no només va seguir la causa dels primers, sinó que va prohibir a la Companyia de Jesús l'admissió de nous membres. Aquesta manifestació de les seves preferències va animar set bisbes francesos a formular-li la petició per derogar la butllaUnigenitus de Climent XI (1713) per la qual les idees del jansenista Pasquier Quesnel, enemic frontal dels jesuïtes, havien estat condemnades. Innocenci XIII no solament va rebutjar la petició, sinó que va exigir l'escrupolosa submissió a la butlla.
Malgrat tot, Innocenci XIII va sucumbir a les pressions franceses d'elevar (1721) a cardenal prevere a Guillaume Dubois, bisbe de Cambray i primer ministre de Lluís XV, que s'havia distingit en l'atac al jansenisme, però que era un home de notoris costums depravats. Amb tot, Dubois no va arribar a ser investit ni rebre cap títol, ja que va morir dos anys després sense haver atès les exhortacions del papa per reformar la seva vida dissipada.
Innocenci XIII va morir a Roma el 7 de març del 1724 i va ser sepultat a les Grutes Vaticanes.
