Octavià de Túsculum (Roma, 936 - 964) va ser Papa amb el nom de Joan XII entre 955 i 963 i durant uns mesos del 964. Fou el tercer pontífex que es va canviar de nom quan va pujar al tron. Era mal vist tant pel poble com per la jerarquia a causa de la seva corrupció en el càrrec. El seu és considerat un dels pitjors papats de la història.
Orígens i nomenament
Fou fill d'Alberic II de Túsculum i potser d'Alda (filla del comteHug d'Arles). Segons la biografia escrita per Benet de Sant Andreu, la seva mare fou una concubina, versió més acceptada pels historiadors actuals, ja que si fos cert que va ser fill d'Alda hauria arribat a ser papa als 18 anys, cosa poc probable.[1]
Abans de morir l'any 954, el seu pare va fer un jurament a l'església de sant Pere dient que el proper en ocupar el tron pontifici seria el seu fill, el qual ja havia iniciat la carrera eclesiàstica com a sacerdot.[2] Quan el papa Agapit II va morir ell tenia el càrrec de cardenal diaca de la parròquia de Santa Maria in Dominica. Fou consagrat papa el desembre del 955 i es va canviar el nom de bateig Octavià pel de Joan, imitant el que ja havien abans Joan II i Joan III.[3]
Inicis en el papat
Vers el 960 ell mateix va encapçalar una campanya militar contra del ducat de Benevent i el principat de Càpua per recuperar-los de mans dels longobards. Els de Càpua i Benevent es van aliar amb Gisulf I de Salern i Joan es va haver de retirar cap al nord.[4] A Terracina van entrar en negociacions i es va decidir que, a canvi de la no implicació de Gisulf, el papa renunciava al principat de Salern.[5] Poc després Berenguer II d'Itàlia va envair els territoris pontificis i Joan va escriure al rei alemany Otó I per demanar-li suport militar.[6] Otó va entrar a Itàlia el 961 i va fer recular Berenguer, però va continuar fins a Roma, on va arribar el 31 de gener del 962. Allà Joan el va coronar i tots dos es van jurar fidelitat mútua; uns dies després van escriure el pacte en el document anomenat Diploma Ottonianum.[7][8]
Assumptes eclesiàstics
A començaments del 956 va escriure a William de Mayence, el legat papal destinat a Alemanya, preocupat per la feina eclesiàstica allà, també li demanava que l'informés de com afectava a l'Església la relació entre França Occidental i França oriental (territori d'Otó). També va escriure al nou arquebisbe de Trèveris, Henry, per desitjar-li sort en la seva tasca.[9] El 960 va rebre la visita de Dunstan, que volia ser confirmat en el càrrec d'arquebisbe de Canterbury.[10]
El 12 de febrer del 962, va convocar un concili a Roma a petició d'Otó I. Durant aquesta trobada Joan tenia previst establir l'arquebisbat de Magdeburg i el bisbat de Merseburg, confirmar en el càrrec l'arquebisbe de Salzburg, el de Trèveris i el de Verona. També li van presentar una petició per excomunicar el bisbe Hug de Vermandois, que havia intentat recuperar el seu anterior càrrec d'arquebisbe de Reims.[11]
Problemes amb l'emperador
Quan Otó I fou nomenat emperador li van començar arribar queixes sobre la moral del papa. Aquest se'n va voler assegurar i va entrar en contacte amb l'emperador romà d'Orient i amb el rei Adalbert d'Itàlia. El 963 l'emperador va passar a l'acció i va envair els Estats Pontificis i el va fer deposar amb acusacions d'incest, homosexualitat, perjuri, homicidi i sacrilegi en un sínode convocat a Roma el 6 de novembre del 963.[12] L'emperador esperava que Joan es presentaria al sínode per defensar el seu honor, però estava de cacera a la Campània[13] i els únics que es van revoltar van ser una colla de romans que aviat van ser controlats per l'exèrcit. L'emperador i els bisbes van escollir com a substitut el papa Lleó VIII.[14]
Després de fugir, Joan va organitzar un exèrcit pagat amb els tresors de l'Església que havia robat i va aconseguir de nou tornar al soli pontifici. Aleshores va excomunicar el seu successor en un sínode celebrat el febrer de 964, però aquest va anar a demanar suport a l'emperador.[15]
Quan les tropes imperials s'acostaven de nou a Roma per treure'l del govern el maig del 964, va morir assassinat. Hi ha dues teories per explicar la seva fi: la primera, que fou assassinat per un marit gelós que havia sorprès el papa amb la seva dona; la segona, que morí d'apoplexia durant un acte sexual.[16]
En la seva època el càrrec de papa tenia dues vessants: una com a príncep secular de Roma i l'altra com a cap espiritual de la cristiandat, però ell sentia més inclinació envers la primera.[17] Els cronistes contemporanis el descriuen com un home groller i de conducta immoral. Durant la seva estada, deien, el palau del Laterà semblava un bordell. Liutprand de Cremona en va deixar una llarg llista de conductes pecaminoses que escandalitzaven els romans. Per altra banda, no acceptava crítiques, fins al punt d'haver fet cegar el seu confessor o d'haver fet castrar un subdiaca. També Rateri de Verona s'exclamava de la seva afició a la cacera, el joc de daus, les borratxeres i les prostitutes.[18]
