Després del seu darrer exili a la cort d'Anglaterra (1377-1379), el duc de BretanyaJoan V l'Anglòfil observà els beneficis de la institució d'un orde de cavalleria que lligués amb força els nobles a la figura del rei (l'orde de la Lligacama). De tornada a Bretanya, el 1381 va crear l'orde de l'Ermini,[1] un dels primers a acceptar dones com a membres. El 1448 va canviar el seu nom pel d'Orde de l'Ermini i l'Épi. El disseny del seu collar ha inspirat la condecoració contemporània.
L'ermini
Segons una llegenda, Anna de Bretanya la va adoptar com a emblema després d'un incident de cacera amb un ermini, adoptant també l'emblema Kentoc'h mervel eget bezañ saotret ('Abans la mort que la brutícia'), que en la seva versió llatina serà la divisa de Bretanya. Una altra versió atribueix la llegenda al rei britànic Conan Meriadec (segle v).
En el Barzaz Breiz, Théodore Hersart de la Villemarqué inclou una cançó que posa en escena tres animals, un lloc anomenat Guillaume que representa Charles de Blois i el « parti français »; el brau Jean, és a dir Jean de Montfort i el « parti anglais »; Catherine l'ermini encarna el poble bretó. El llop i el brau s'enfrontaren, l'ermini assistí a l'espectacle, desitjant « que es matin l'un a l'altre ».
En realitat, l'aparició de l'ermini a les armes dels ducs de Bretanya es remunta a Pere I Mauclerc (1213-1237) qui pertanyia a la casa de Dreux, creada per Robert I, fill de Lluís VI de França. Les armes de la casa de Dreux eren escaquejades amb un vorejat vermell. El 1316, el duc Joan III de Bretanya dit el bo, canvià les armes, i retirà l'escaquejat i el vorejat vermell, de manera que l'ermini esdevingué l'escut d'armes de Bretanya. L'ermini heràldic de Bretanya té el seu origen en una família capeta francesa.
L'orde contemporani
Des de 1972, el collar d'ermini és concedit cada any a quatre personalitats bretones que s'hagin significat en la defensa de Bretanya.
El 1972, el senador Georges Lombard succeí René Pleven,en la presidència del CELIB (Comitè d'Estudi i de Lligams dels Interessos Bretons). Pleven ocupà el càrrec des de 1951, per tal de rememorar i recordar la distinció creada per Joan V. La concessió es fa des del 29 de setembre de 1972 al Palau de Congressos de Pontivy, en presència de nombrosos responsables polítics, d'animadors culturals i de directius econòmics bretons.
Després de 15 anys d'interrupció, el CELIB demanà a l'Institut Cultural de Bretanya de perpetuar la tradició. 85 persones han rebut aquesta distinció des de 1972, dels que 20 avui són morts.
Dom Lobineau, Histoire de Bretagne, Paris, 1707, tome II, p. 742
Michael Jones, Les signes du pouvoir. L'ordre de l'Hermine, les devises et les hérauts des ducs de Bretagne au XVe siècle, in MSHAB tome LXVIII, 1991, pp.141-173
