Llista de topònims de Puigcerdà (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets…; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc.).
Climatologia
A Puigcerdà el clima és mediterrani pirinenc. Els hiverns són freds amb temperatures mitjanes entre 2 °C i -3 °C de mitjana, i els estius són suaus amb unes temperatures d'entre 14 i 18 °C. Tot l'any hi pot glaçar, prova de l'elevada amplitud tèrmica tant diària com anual.
Precipitacions
La precipitació mitjana anual és d'uns 700 mm.
Festes
La Festa de l'Estany se celebra el primer diumenge de l'última desena del mes d'agost i marca la fi de la temporada estival a Puigcerdà
La Festa de la Mare de Déu de la Sagristia o del Campanar se celebra les primeres setmanes de Setembre
Puigcerdà va acollir el 2015, la IX Fira del Món Geganter
Al llarg dels segles xiii i xiv, es produí una desclosa demogràfica provocada per una economia en alça, fet que dugué la vila a esdevenir una de les principals ciutats de Catalunya pel que fa a nombre d'habitants. El període que abasta del segle xv al XVII fou d'estancament i de recessió; però a partir del segle xviii s'observa una recuperació que perduraria fins a les primeres dècades del segle xix. Després de la Guerra Civil Espanyola sofrí una nova davallada. Els darrers anys, la població ha augmentat significativament en correlació amb la florida de la construcció.
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)
Història
Edat mitjana
La vila va ser fundada l'any 1178 per AlfonsII d'Aragó, que va manar construir una ciutat sobre un turó anomenat mont Cerdà. Va adquirir els terrenys al monestir de Sant Miquel de Cuixà i hi traspassà la capital de la Cerdanya des d'Ix.
Als anys 1281 i 1309, va patir uns grans incendis que van causar grans danys a la ciutat. Té un gran estany artificial la concessió del qual va ser atorgada pel rei Sanç I de Mallorca, l'any 1310, destinat al regadiu de les terres del terme. Per un document de l'any 1342, se sap que la muralla que envoltava la ciutat tenia vuit portes. El 1428 va tenir lloc un gran terratrèmol que va destruir novament una part de la ciutat. L'ocupació del comtat de la Cerdanya durant la Guerra Civil catalana pel Tractat de Baiona de 1462 tindria lloc quan Puigcerdà va ser presa el 16 de juny de 1463.[3] i no es recuperà per al Principat fins al Tractat de Barcelona el 1493.[4]
S.XX
Focs d'artifici al campanar de Puigcerdà. Festa de la Sagristia
Durant la Guerra de Successió (1702-1715), Puigcerdà va donar l'obediència a Carles III el 28 d'octubre del 1705. Dos anys després, una incursió de l'exèrcit francès va situar la vila en l'òrbita borbònica fins a la fi del conflicte. En el marc de la Guerra de la Quàdruple Aliança (1718-1720), l'exèrcit francès va tornar a dominar tota la Cerdanya. El seu control va comportar que es restablís, encara que momentàniament, el govern municipal anterior a la Nova Planta.[6]
La seva economia es basa en el turisme i en el sector de la construcció. Els mercats hi són multitudinaris (cada diumenge, hi ha mercat i freqüentment es fan fires artesanals). És un centre important d'esports nòrdics i disposa d'unes quantes estacions d'esquí a pocs quilòmetres (Superbolquera 2000, Pas de la Casa i Alp 2500 (la Molina i Masella). També disposa d'espais de camps de golf: el Golf de Fontanals i el Reial Club de Golf de la Cerdanya. Gràcies a la seva localització, i pel fet de ser una capital del Pirineu català, és un punt de partida d'excursions de tota mena per a conèixer tots els racons de la comarca.
Política i administració
Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979
Estany de Puigcerdà. Estany artificial del qual se'n té notícia des de l'any 1260. Al segle xix, s'afegí a l'estany el Parc Schierbeck, impulsat pel cònsol danès German Schierbeck. Va ser remodelat el 1992.
↑BOSOM ISERN Sebastià; SOLÉ IRLA Martí. Carrers i places de Puigcerdà, una passejada per la seva història. Puigcerdà: Ajuntament de Puigcerdà, 1998, p. 44 i 163.
↑Bolòs, Jordi. Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 139 (Col·lecció El Cangur / Diccionaris). ISBN 84-297-4706-0.
