És un centre turístic amb urbanitzacions, hotels i altres equipaments, dos ports (pesquer i esportiu) i un lloc atractiu i de gran relleu en el sector septentrional de la Costa Brava.
Badia de Montjoi.
El clima, que acusa la freqüent acció de la tramuntana, és assuaujat per la mar. La costa del municipi de Roses inclou una llarga platja de sorra, a la façana marítima de la població (entre el Port Nou i el canal de Riu Grau); i, més a l'est, un bon nombre de cales, entre les quals destaquen les de les Canyelles Petites, l'Almadrava (o les Canyelles Grosses), Murtra, Rustella, Montjoi, Pelosa, i Jóncols. També cal destacar els accidents geogràfics de punta Falconera i l'imponent cap Norfeu, reserva integral del Parc Natural del Cap de Creus.
Malgrat que el turisme ofereix la font d'ingressos principal de l'economia rosinca, el sector primari també hi té presència, amb l'agricultura (conreu de l'olivera i de la vinya), encara que reduïda i minvant; i, sobretot, la pesca, ja que Roses té el port pesquer més destacat de la costa nord de Catalunya.
Geografia
Llista de topònims de Roses (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).
Història
L'àrea que ocupa el municipi de Roses té vestigis d'ocupació humana des del neolític. Escampats pel terme hi ha una quantitat important de monuments megalítics, entre els quals destaca el dolmen de la Creu d'en Cobertella, un dels més grans de Catalunya, datable cap a l'any 3000 aC.
Des de l'edat mitjana fins a l'extinció de les senyories feudals al segle xix, va ser part del comtat d'Empúries, que hi tenia el port principal. Els comtes d'Empúries van patrocinar el monestir de Roses, bastit el segle x sobre les restes de la ciutat antiga, que va acumular possessions importants i de fet va assolir un condomini de la població. El nucli format al voltant del monestir depenia inicialment de la capital comtal, Castelló d'Empúries; però el creixement que va experimentar, gràcies a l'aprofitament econòmic de la situació geogràfica, va fer que se n'independitzés el 1402 i que obtingués certa autonomia municipal.
La importància econòmica i estratègica que havia assolit explica que el lloc fos fortificat, el mateix 1402, per protegir-se dels atacs pirates per mar i de les invasions franceses per terra, tots dos fenòmens una constant.
El paper de Roses —que havia esdevingut una escala important en la navegació d'altura cap a les illes Balears, Itàlia i el nord d'Àfrica— queda ben palès, també, en el fet que fos triada per Pere el Cerimoniós com a punt de concentració i de partida de l'expedició militar a Sardenya el 1354.
La història de Roses va fer un tomb cabdal a mitjan segle xvi, quan es va convertir, per decisió reial, en la plaça forta marítima més important de la Monarquia Hispànica al Mediterrani. Sobre les velles fortificacions medievals, es va construir el castell de la Trinitat i, sobretot, un ampli cinturó de muralles abaluardades al voltant del monestir i de la població, d'una importància estratègica fonamental en la defensa de la frontera del Rosselló i dels interessos dels Àustries al nord d'Itàlia.
La decisió reial va comportar un conflicte jurisdiccional amb els comtes d'Empúries, senyors del lloc (on obtenien rendes suculentes per drets de pesa i del port), que va acabar amb un acord tàcit del condomini (la jurisdicció en mans del comte, la gestió de la plaça forta en les del rei), després de fracassar un intent de permuta del comtat. L'autoritat reial va negar a Roses una excessiva llibertat municipal, que hauria entrat en contradicció amb el seu nou paper militar.
Pla de Roses durant l'atac francès (segle XVII)
Les fortificacions renaixentistes, modernitzades durant els segles xvii i xviii, van estar defensades majoritàriament per catalans, si bé els oficials solien ser castellans, tot i les indicacions en contra de les constitucions de Catalunya. Durant la seva vida militar útil, van fer front als pirates barbarescos i als exèrcits francesos.
Durant la Guerra de Successió (1702-1715), Roses va ser l'única plaça forta de Catalunya que mai no va donar l'obediència a Carles III. L'exèrcit de Carles III mai no va assetjar la localitat de manera formal, i la plaça només va veure perillar la seva posició durant un atac aliat comandat pel general imperial Wetzel el 12 de setembre de 1712.[8]
El 1794, durant la Guerra Gran, va ser de nou assetjada per les tropes franceses; i, tot i que va ser abastida per mar de munició i queviures per la flota espanyola dirigida per Federico Gravina, la plaça, comandada pel mariscal de camp Domingo Izquierdo, va rebre l'ordre d'evacuar la guarnició per via marítima el 3 de febrer de 1795. Els francesos la desempararen al final de juliol de 1795, a conseqüència de la Pau de Basilea. El 1808, durant la Guerra del Francès, fou novament assetjada i conquerida per les tropes franceses, que l'ocuparen fins a 1814.
La vila nova extramurs
El seu paper militar, abans tan important, havia quedat anul·lat per la modificació de la frontera pirinenca i pel desmantellament de l'imperi hispànic a Europa, però també pels avenços en estratègia militar que convertiren en obsoletes les seves fortificacions, d'altra banda en molt mal estat. A causa de la seva obsolescència i davant la impossibilitat de defensar-les, demostrada arran d'un cop de mà fallit de la guerrilla el febrer de 1813, el comandament francès en decidí la inutilització intencionada, i foren volats el castell de la Trinitat i alguns punts de les muralles de la vila. D'altra banda, el paper militar que havia exercit Roses ja havia estat transferit a Cartagena.
Cap a la fi del segle xviii, en un moment d'expansió econòmica afavorida per les exportacions efectuades pel port, es construí un nou raval extramurs, al nord-est de les antigues muralles, centrat en la nova església de Santa Maria de Roses. La vila vella i les fortificacions foren abandonades després de l'última invasió francesa, i el raval es convertí en el nou centre urbà de la població. Durant la Guerra Civil espanyolafou bombardejada el 1936 pels feixistes del Creuer Canarias.[9]
La irrupció del turisme, a partir de la dècada de 1960, canvià radicalment la fesomia de la població i la seva economia.
El 17 de març de 2001, ETA va fer explotar un cotxe carregat amb 50 quilos de dinamita davant l'hotel Montecarlo, fet que provocà la mort del mosso d'esquadra Santos Santamaría.
L'any 1522, data de la tornada dels primers tripulants de l'Expedició de Magalhães-Elcano (8 de setembre de 1522), l'illa de Rodes era assetjada pels turcs. Els Hospitalers abandonaren l'illa el dia 1 de gener de 1523.
Tripulants veins de Roses
Francisco Albo
“Francisco Albo, contramestre. natural de Axio,[10] marido de Juana, vecino de Rodas”[11]
Miguel de Rodas
“Miguel de Rodas, contramaestre, hijo de Papaceli e Diana, defuntos, vecinos de Rodas”
“... maestre Miguel de Rodas, natural de la ciudad de Rodas...(1524)” [12]
Miguel Sánchez de Rodas.
“Miguel Sánchez, marinero, natural de Rodas, hijo de Juan Sanchez e Juana, vecinos de Rodas, defuntos...”[13]
Felipe de Rodas
“Felipe de Rodas, natural de Rodas, hijo de maestre Basil e Juana, vecinos de Rodas”
Tornar a Rodas?
Hi ha un document portuguès que parla d'una possible tornada a Roses (carta del portuguès Antonio Brito al rei de Portugal).
«
Quisieron pues levantarse contra Magallanes y matarlo, y tornarse para Castilla o irse a Rodas[14]
Tot i que durant l'any Roses té censats aproximadament 20.000 habitants, la vila acull durant l'estiu un nombre de visitants proper als 120.000 turistes, que s'hostatgen en una extensa oferta d'hotels, càmpings, apartaments i segones residències.
Evolució demogràfica
1497 f
1515 f
1553 f
1717
1787
1857
1877
1887
1900
1910
203
19
184
377
1.952
2.732
3.219
2.966
2.690
2.861
1920
1930
1940
1950
1960
1970
1981
1990
1992
1994
2.669
2.559
2.764
2.720
3.575
6.186
8.131
11.003
10.303
10.303
1996
1998
2000
2002
2004
2006
2008
2010
2012
2014
11.483
12.022
12.857
14.214
14.687
17.173
19.463
20.418
19.896
19.600
2016
2018
2020
2022
2024
2026
2028
2030
2032
2034
19.438
19.319
19.807
19.907
-
-
-
-
-
-
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)
La Festa Major de Roses és el 15 d'agost. La música clàssica, les havaneres, les sardanes i els gegants hi són sempre presents. El 15 d'agost se celebra la missa ecumènica Oikoumene.
Des del segle xvii, Roses celebra per carnestoltes el Carnaval de Roses. Comença el Dijous Gras i s'allarga durant quatre dies amb diverses activitats, tot i que la principal és la desfilada per l'Avinguda de Rhode, en la qual s'exhibeixen les disfresses més originals preparades per a l'ocasió.
↑AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 101. ISBN 84-393-5437-1.
Díaz Romañach, Narciso. Roses: una vila amb història. Roses: Ajuntament de Roses, 1991.
Giró i Noguer, Mariona; et al.. Roses. Barcelona: Columna, 1996. (selecció de fotografies).
Jaubert de Passa, François Jacques. Recherches historiques et géographiques sur la montagne de Roses et le Cap de Creus (en francès). París: Librairie Gide, 1833.
de Palol, Pere. El castrum del Puig de les Muralles de Puig Rom (Roses, Alt Empordà). Girona: Museu d'Arqueologia de Catalunya-Girona, 2004.
Pi Vázquez, Marta; Puig Griessenberg, Anna Maria; Illa Bachs, Estela. El Cap de Creus: Cadaqués, el Port de la Selva, Roses, la Selva de Mar. Girona: Diputació de Girona, 2006.
Pons i Brun, Enriqueta. Pobles de muntanya, pobles d'aigua al Pirineu Oriental (1100-650 aC): la necròpoli de Puig Alt (Roses). Figueres: Brau-Roses, Ajuntament de Roses, 2000.
Puig i Griessenberger, Anna M.; Carrascal i Pardo, Carme; Vieyra i Bosch, Gemma; Teixidor i Murlà, Mireia «L'evolució urbana a l'antic solar de la vila medieval de Roses (dels segles V al XVII)». Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 28, 1995, pàg. 41-70.
Pujol i Hamelink, Marcel. La vila de Roses, segles XIV-XVI: aproximació a l'urbanisme, la societat i l'economia a partir dels capbreus del monestir de Santa Maria de Roses, 1304-1565. Figueres: Brau, 1997.
