El terme municipal té una superfície relativament muntanyosa i està enclavat quasi al centre del circ que formen la Serra de Pina al nord, la del Toro-Javalambre a l'oest i la serra d'Andilla al sud. Sobre trobar-se en una zona mitjanament elevada, no hi ha muntanyes d'altitud destacada. Limita amb els de Barraques, Begís, Teresa, El Toro i Viver.
Al sud discorre el curs alt del riu Palància, de cabal regular —encara que augmenta en època de pluges—, aigües netes i transparents i una certa riquesa piscícola.
Vora una tercera part de la superfície del terme és massa forestal en la qual destaquen el pi, la savina i la carrasca. Les zones de bosc a on abunden este tipus d'arbres són Hoya Elvira, L'Agua Mala, El Sabinar, La Cañadilla, El Bolaje, Los Arenales, entre altres.
Toràs té un clima continental, amb hiverns frescs i estius temperats.
Història
Toràs fon fundat pels àrabs i, posteriorment, conquerit per Jaume I (1208-1276) i lliurat a l'orde de Calatrava, en poder de la qual es va mantindre fins al regnat de Carles I, qui va incorporar-la a la Corona. El general isabelí Azpiroz va instal·lar-se al municipi, cosa que va provocar un fort setge per part dels carlins, que acabà el 22 de maig de 1840. Va pertànyer a Begís fins al març de 1843, quan es va erigir com a municipi independent. Demogràficament presenta, des de les primeries del segle xx, una progressiva reducció de la seua població jove, que va emigrar a zones industrials com ara Barcelona, la Plana de Castelló i l'Horta de València.
Topònim
El seu nom prové de toros i toràs que hi acudien antigament a pasturar als seus voltants, encara que en l'actualitat es troben reduïts al mínim.
Per orde d'importància, els sectors econòmics predominants a Toràs són l'agricultura, amb predomini de l'ametler i l'olivera, així com pomes i hortalisses; la ramaderia, sobretot les ovelles, encara que també hi han granges de porcs i avícoles; i la construcció i el sector servicis. La indústria és inexistent.
Església d'una sola nau amb altars laterals sense capelles i volta de canó de proporcions i formes acadèmiques.
Ajuntament.
La Creu. Es troba en el punt més alt d'una muntanya als voltants del poble.
Masia de la Atalaya
Masia de los Planos.
Masia de la Cerrada. On va nàixer l'escriptor Antonio Ponz Piquer l'any 1725.
Llocs d'interés natural
Embassament de Camarillas. Construcció excavada en pedra que es nodrix de les aigües de la Font de Camarillas, que es troba al costat de l'embassament.
Barranc del Regajo. Conté exemplars de roure valencià o Quercus Fagínea, oms comuns o Ulmus Minor, i xops blancs i negres.
Font de Camarillas. Disposa d'una zona d'esplai, amb àrees recreatives que servixen de lloc de reunió de veïns i visitants.
Font de la Barrancada. Arreplega les aigües per a regar els camps de fruiters i hortes.
Font del Xorrillo (Chorrillo). Es tracta d'un dels llocs on es troben alguns dels últims àlbers del País Valencià. Paral·lela a una senda es troba la séquia per a reg dels cultius de la zona que es proveïx de la font. La climatologia i la humitat de les seues parets és idònia per al creixement de les violetes a la vora del camí. Hi abunda també el romer, el timó i l'espígol, i en algunes roques es troben te o poliol silvestre.
Pocico de San Vicente. Proveïa l'aigua per a la pedrera que hi ha prop, de la qual s'extreia una pedra especial per a construir forns de llenya.
Partida de Atalaya. Reducte de bosc mediterrani format exclusivament per carrasques (Quercus Rotundifolia), que en l'actualitat s'utilitza com a aprofitament agroforestal que es compatibilitza amb la busca de trufes o tòfones, amb la condició de carrascal.
Font Malaño.
Muntanya Alta del Navajo. Situada a 1.104 metres d'altitud sobre el nivell de la mar, on es pot apreciar una vista panoràmica de tota la comarca.
Alt de la Creu. Situat a 1.121 metres d'altitud.
Alt del Cogombre. Situat a 1.136 metres d'altitud, punt més alt del terme.
.svg)
