Cobb va ser acusat de ser comunista el 1951 durant la cacera de bruixes per part de l'antic comunista Larry Parks. Cobb finalment va donar la llista de 20 comunistes dels Estats Units.[2]
Biografia
Leo Joachim Jacoby IV[cal citació] va néixer en una família jueva russa a Nova York. Des de petit va demostrar aptituds per a l'art. De fet, era considerat un nen prodigi amb el violí i l'harmònica. Amb 17 anys, Cobb va marxar a Hollywood i va fer el seu debut en la pel·lícula Boyhood Days formant part del grup Borrah Minevitch and His Harmonica Rascals.
Va tornar a la seva ciutat natal per estudiar a la Universitat de Nova York, enrolant-se en el grup de teatre universitari i paral·lelament treballant en serials dramàtics de ràdio. El 1935, Cobb treballa en el teatre sota la direcció de Clifford Odets amb drames políticament compromesos com Waiting for Lefty i Till the Day I Die, compartint tables amb altres futurs insignes artistes com Elia Kazan, John Garfield o Martin Ritt. Tot això tindria conseqüències, ja que Cobb i els anteriorment citats serien investigats per la Comissió d'activitats antiamericanas (House Un-American Activities Committee) del senador Joseph McCarthy.
El 1934 debuta en la pel·lícula The Vanishing Shadow. A partir d'aquí, va curtint-se amb papers secundaris en westerns de sèrie B com North of the Rio Grande (1937) o Rustlers' Valley (1937), serials de terror (L'aguait del fantasma, 1939 al costat de Béla Lugosi) o comèdies (Alí Babà va a la ciutat, 1937 al costat de Eddie Cantor i John Carradine; Aquesta cosa anomenada amor, 1941 al costat de Rosalind Russell i Brian Aherne). Somni daurat (Golden Boy) (1939), de Rouben Mamoulian conté una de les seves primeres actuacions com a personatge. La seva carrera es va interrompre en la Segona Guerra Mundial quan va haver de servir en la Força Aèria dels Estats Units.[3] De tota manera, tindria temps per participar en alguns projectes interessants com la cinta bíblica The Song of Bernadette de Henry King (1943, compartint cartell amb Jennifer Jones), o una cinta de propaganda bèl·lica com a Cita en els cels (1944) de George Cukor. Fora d'això es converteix en el millor actor que interpreta el paper de Willy Loman en el clàssic d'Arthur Miller La mort d'un viatjant (1949) dirigit per Elia Kazan.
També en la dècada dels 1950, va figurar en la llista negra de sospitosos de la Comissió d'activitats antiamericanes per la seva relació amb el grup de teatre de Clifford Odets, anteriorment comentat. L'actor va comparèixer davant la comissió en 1953, paradoxalment al mateix moment en el qual obtenia la seva nominació a l'Oscar al millor actor secundari per la llei del silenci. En aquesta compareixença va nomenar a una vintena de companys que militaven en el Partit Comunista dels Estats Units.[2]
En la dècada de 1960, participa en grans superproduccions, com Èxode d'Otto Preminger, en escena amb Paul Newman i Eva Marie Saint o La conquesta de l'Oest (1962). Paral·lelament torna a interpretar el paper de Willy Loman en la producció televisiva de 1966, de la CBS, Mort d'un viatjant, on apareixen altres actors amb projecció com Gene Wilder ("El jovenet Frankenstein"), Bernie Kopell i George Segal (Qui te por de a Virginia Woolf?, La gateta i el mussol…). Aquesta interpretació li valdria una nominació als premis Emmy. També va intervenir en la sèrie de televisió El Virginià interpretant al jutge Garth.
En la dècada del 1970, tornaria al cinema amb interpretacions tan memorables com la de l'exorcista[cal citació] (1973, William Friedkin) abans de morir d'un infart al cor el 1976 a Woodland Hills, Califòrnia sent enterrat en el Cementiri Mount Sinai Memorial Park de Los Angeles.[4] Un dels seus últims treballs va ser un capítol de la recordada producció televisiva italo-britànica "Els orígens de la Màfia" el 1976 (dirigit per Enzo Muzii).
