Gazetier cuirassé, libel de Charles Théveneau de Morande (segle xviii).
Libel és, entre d'altres, un gènere literari d'extensió breu i finalitat semblant a la crítica però amb voluntat de difamar algú o alguna cosa.[1] La paraula prové del llatí libellus, que és un diminutiu de liber («llibre»), i significa un llibre petit. El terme es va crear a l'edat mitjana, moment en què tot escrit es publicava en llatí i, com que aquest tipus d'escrits no acostumaven a ocupar més d'una pàgina, d'aquí ve l'ús del diminutiu.
Originàriament el terme libel es feia servir en dret canònic i dret romà, i s'emprava per a referir-se a una memòria judicial presentada davant un magistrat. Un libel es podia presentar en diferents actes o peces particulars, com per exemple el «libel d'explotació», el «libel de divorci», el «libel de proclamació», el «libel d'acusació» o el «libel d'anatema o reprovació».
Gènere literari
Més endavant, en francès el terme libelle va adquirir un sentit més ampli, fent referència a qualsevol llibre, escrit o cançó, ja fos manuscrit o imprès, fet amb l'objectiu d'atacar l'honor i la reputació d'una persona o família.[2] Així doncs, a partir del segle xvi es va considerar un gènere literari, en molts casos presentat com a «libel difamatori» o acompanyat de les paraules «escandalós» i «clandestí», per tal de distingir-lo del seu primer significat pròpiament jurídic.[3]
Segons el filòsof Pierre Bayle, en la literatura francesa, el libel és una tipologia de text que és alhora oposat a la crítica i a la sàtira. A diferència de la sàtira, l'orientació del libel no era modèlica ni genèrica, sinó que anava dirigida a persones o institucions precises i concretes.[4][5] Contràriament a la crítica, els autors dels libels eren anònims, o bé estaven dissimulats o camuflats sota pseudònim. Per tant, el libel polític és un escrit proper al pamflet, i per la seva banda el libel literari és proper a l'epigrama. Voltaire en distingeix tres grups: libels polítics, libels religiosos i libels literaris («La gent honesta que pensa són els crítics, els malignes són satírics i els que són perversos escriuen libels»).[6] Per a molts és considerat un gènere literari menor i fins i tot criminal.[7] Una opinió similar és expressada pel bibliotecari Gabriel Naudé a la seva obra de 1620 titulada Marfore ou discours contre les libelles.[8]
↑Darnton, Robert. «XXI: La naturaleza de los libelos». A: El diablo en el agua bendita. O el arte de la calumnia de Luis XIV a Napoleón. México D. F.: Fondo de Cultura Económica, 2014. ISBN 978-607-16-2508-3.
↑ «Libelle». A: Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers (en francès). 9, p. 459. «un livre, écrit, ou chanson, soit imprimé ou manuscrit, fait et répandu dans le public dans le but d'attaquer l'honneur et la réputation de quelqu'un»
↑Bayle, Pierre. Dissertation sur les libelles diffamatoires (en francès). citat perRoussin, Philippe. «Critique et diffamation chez Pierre Bayle». A: Critique et affaires de blasphème à l'époque des Lumières. París: Honoré Champion, 1998, p. 15-72.
↑Philippe Roussin, «Critique et diffamation chez Pierre Bayle» a Critique et affaires de blasphème à l’époque des Lumières, Honoré Champion, París (1998), p. 15-72.
On nomme libelles de petits livres d'injures. Ces livres sont petits, parce que les auteurs ayant peu de raisons à donner, n'écrivant point pour instruire, et voulant être lus, sont forcés d'être courts. Ils y mettent très rarement leurs noms, parce que les assassins craignent d'être saisis avec des armes défendues. («S'anomenen libels els llibres petits d'injúries. Aquests llibres no són extensos, doncs, igual que els seus autors tenen poc raonament a presentar, no escriuen precisament per instruir i com que volen que siguin llegits es veuen forçats a ser curts. Rares vegades els autors hi posen el seu nom doncs els assassins temen ser enxampats per haver fet servir armes prohibides»).
↑Antoine de Baecque, «Le Commerce du libelle interdit à Paris», Dix-huitième siècle, n° 21 (1989), pág. 235.
↑Les libelles se vendent en secret, s'achètent bien cher, ne valent rien, et sont encore plus mal faits comme venant des mains d'une populace rude, ignorante et mal polie. (Els libels es venen en secret, es compren molt car, no valen res i, a més, estan mal fets, com si vinguessin de mans de gent ruda, ignorant i mal educada»).
