La tradició atribueix l'evangelització d'Ais i el seu entorn i la fundació de la diòcesi a Sant Maximí, un deixeble de Jesús, qui des de Palestina va arribar a la Provença i amb Maria Magdalena difongué la bona noticia per primera vegada a Ais. El seu successor va ser Sant Sidoni, identificat per la tradició amb el cec de naixement, curat per Jesús d'acord la narració de l'evangelistaJoan apòstol.[1]
El primer bisbe històricament documentat és Llàtzer, que va viure a principis del segle v, les històries s'entrellacen amb les de l'emperador romà i usurpador Constantí III, a qui el bisbe va donar el seu suport; a la mort d'aquest el 411, Llàtzer es va veure obligat a dimitir. A partir de la primera meitat del segle viii el territori d'Aix va ser devastat pels sarraïns, i la seva presència a la Provença fins al segle x feu que fos difícil per a la vida cristiana; en aquest període la sèrie episcopal d'Ais és molt discontinua.
Al segle xi, la construcció de la catedral va començar durant l'episcopat de Rostan de Fos; la part més antiga del baptisteri es remunta als segles V-segle vi.
A partir del segle xii, els arquebisbes d'Ais es van alliberar definitivament de la seva submissió a l'església d'Arle. El bisbe Pierre III va rebre el pal·li el 1102 i el 1112 es va reunir per primera vegada amb un concili provincial on es van reunir tots els bisbes sufraganis.
El 1409 es va erigir la Universitat d'Ais amb una butlla del Papa pisà Alexandre V. La institució, que incloïa les facultats de teologia, jurisprudència i medicina, va ser confirmada per Lluís II de Provença el 1413 i una altra vegada pels reis francesos durant el segle xvii.[2]
Durant la Reforma Protestant, l'arquebisbe Jean de Saint-Chamond es va permetre atraure la nova confessió religiosa i va ser excomunicat pel Papa; el 25 de desembre de 1566 va anunciar públicament la seva dimissió al púlpit de la catedral; després es va casar i es va fer càrrec d'un regiment hugonot. La ciutat i l'arxidiòcesi, però, es van mantenir fidels al catolicisme, per iniciativa especialment de l'arquebisbe Gilbert Génébrard.
El 10 de juliol de 1817 es va restablir l'arxidiòcesi d'Arles, però el 6 d'octubre de 1822 es va confirmar definitivament la seva supressió i incorporació a l'arxidiòcesi d'Ais. El 6 d'octubre es van restablir les diòcesis de Marsella i Fréjus, amb territori obtingut de l'Ais. Des d'aleshores, l'arquebisbe d'Ais també pot presumir del títol de bisbe d'Arles. Després dels canvis de 1801 i 1822, la nova província eclesiàstica va incloure les diòcesis de Fréjus, Digne, Gap, Marsella i Ajaccio; Niça es va afegir el 1860, mentre que Marsella es va convertir en arxidiòcesi el 1948. De 1838 a 1866 també la diòcesi d'Alger formava part de la província eclesiàstica d'Aix.
El 8 de desembre de 2002, amb la reorganització dels límits diocesans francesos, Ais va perdre el rang de seu metropolitana, tot i que conservava el títol d'arquebisbe, i es va convertir en part de la província eclesiàstica de Marsella.
En el transcurs de la seva llarga història, l'arxidiòcesi d'Ais ha donat a l'Església onze cardenals d'entre els seus arquebisbes i altres set entre els canonges del capítol de la catedral.
↑Entre les fonts citades, aquest bisbe només és admès per Albanès (Gallia christiana novissima); hauria participat al concili de Nimes del 396 i al de Torí del 401. També, segons Duchesne, al d'Albanès només és conjectura, car a les actes del concili no s'indica la seu on pertanyia el bisbe.
↑Després de Lazzaro, les fonts citades donen el nom de bisbes, però no concorden: Fisquet e Gams parlen d'un sant Armentari; Albanès senyala un Ausanio; Fisquet posa també un Vittore. Tots donen coma cert a Basilio.
↑Ammesso da Fisquet, Albanès e Gams, ignoto a Gallia christiana. Duchesne (p. 281, nota 5) riporta uno studio secondo il quale l'iscrizione che parla de Menelfalo potrebbe datarsi al X secolo.
↑Recordat per Gregori de Tours, segons el qual hauria viscut en època del rei Sigebert (qui regnà del 561 al 575).
↑Incert per Duchesne i Gams; ignorat a Gallia christiana.
↑Apareix a Gallia christiana, Gams i Fisquet, i esclòs a Albanès, segons el qual Ingilramno segui sent sempre bisbe de Cavaillon.
↑Aquest dia està datada la butlla amb la que se li assigna el pal·li.
↑Nomenat per primera vegada el 25 de juliol de 1414.
↑Il 22 de desembre de 1504 è nomenat arquebisbe, a títol personal, d'Orléans.
↑Nomenat arquebisbe de Albi il 28 de març de 1575 o 1576.
.jpg)
