El seu territori era, amb diferència, el més important i el més ric de l'Alta Lorena. També era una terra monàstica, en particular un focus actiu de la reforma benedictina de finals del segle viii i del xi. A part de Toul i el seu suburbium incloïa les efímeres abadies de Saint-Germain i Saint-Martin al Mosa, els monestirs de Saint-Pient à Moyenvic, d'Enfonvelle, de Poulangy, Varennes-en-Argonne i Montier-en-Der, gradualment desapareguts per a la seu de Toul, les abadies en Bonmoutier, Senones, Moyenmoutier i Saint-Dié. Durant i després del període otonià marcat per les canongesses d'Andlau a Étival i les canongesses de Remiremont, les institucions canòniques es multiplicaren, de vegades prenent després abadies benedictines secularitzades després de la regressió de l'observança.
A principis del segle xv, la diòcesi incloïa 23 deganats i 680 parròquies; a principis del segle xviii TENIA 25 deganats, 761 parròquies i 233 annexos. Es va dividir durant molt de temps en sis ardiaconats :
En una diòcesi tan vasta com la de Toul, en un moment en què les comunicacions eren difícils, el bisbe rarament visitava les diverses parròquies sota la seva jurisdicció (la visita pastoral). Va ser assistit en la seva administració per ardiaques i degans: cada any, en tornar del gran sínode o sínode diocesà que va tenir lloc al cor de la catedral de Toul el dimecres abans de Pentecosta, que celebrava el sínode deganal o rural, es comunicava després als sacerdots les instruccions del bisbe i se'ls lliuraven els Sants Olis.
El bisbat de Nancy
El desig dels ducs de Lorena i Bar per crear un bisbat nacional per enfortir la seva independència de França s'havia reunit amb l'oposició dels sobirans francesos (notablement en 1721). La Lorena i Barrois es van convertir en francesos el 1766, erigint-se la diòcesi de Nancy el 19 de novembre de 1777 per la butllaAd universam agri del Papa Pius VI[1] en detriment de l'antic bisbat de Toul.
La diòcesi de Toul va ser desmembrada per formar les tres diòcesis de Toul, Nancy i Saint-Dié, encara sufragànies de Trier. La nova diòcesi de Nancy prengué com a catedral la primacial de Lorena a Nancy.
Els bisbes durant la revolució
Després de la Revolució, el Papa Pius VII i el primer cònsol Bonaparte va arribar a la conclusió del Concordat de 1801 per restaurar el culte a França. Amb la butlla Qui Christi Domini del 29 de novembre de 1801, les diòcesis es van reorganitzar en només seixanta seus, 10 arquebisbats. El Concordat, eliminar antics límits eclesiàstics, va crear una nova diòcesi de Nancy sufragània de Besançon i coincidentr amb els tres departaments de Lorena: la Meurthe, el Mosa i el Vosges, eliminant les diòcesis de Toul, Saint-Die i Verdún.
El bisbat de Nancy-Toul
Sota la Restauració, el nou Concordat de 1817 preveia restaurar les diòcesis antigues, que es va dur a terme entre 1822 i 1824 dins dels límits departamentals, la diòcesi de Nancy abastava l'únic departament de Meurthe, prenent el nom de Nancy i Toul pel breu apostòlic del 20 de febrer de 1824.
En 1858, una petició va ser enviada a Napoleó III per establir a Nancy com una "seu metropolitana" i, per tant, ja no depenia de Besançon. Els arguments presentats van ser històrics (la importància de l'antiga capital dels ducats de Lorena i Bar) i geogràfica: Verdun, Metz, fins i tot Nancy, estan molt lluny de Besançon. La demanda no va tenir efecte.
La diòcesi va ser redefinida en els límits del departament de Meurthe-et-Moselle el 1873, després del Tractat de Frankfurt, i va conservar aquesta configuració després de l'annexió de les províncies perdudes després de la Primera Guerra Mundial.
El 10 d'octubre de 1988, la diòcesi de Nancy va tenir el privilegi de donar la benvinguda al Papa Joan Pau II en el seu viatge apostòlic cap a l'Est de França (Estrasburg, Metz, Nancy). Un discurs[2]va ser dirigit als participants del Sínode Diocesà a la Catedral-Primària de Nancy. Després, una celebració de la Paraula, amb una homilia[3] del Papa, va tenir lloc a la plaça Carnot.[4] Joan Pau II, un ciutadà polonès, va poder reunir-se a l'antiga capital del duc Stanislaus Leszczynski, antic rei de Polònia.
Confirmació del privilegi litúrgic del superhumeral
El bisbe de Toul va ser degà de la província de Trier i, com insígnia d'aquesta dignitat, quan oficiava pontificalment, un ornament anomenat superhumeral (superhumeralis), una mena de pal·li cobert de pedres precioses que només ell entre tots els bisbes de l'església llatina estava decorada. El Concordat de 1802 que va abolir els antics privilegis, algunes persones es cregueren autoritzades a revocar el dret del bisbe de Nancy i Toul per vestir el surhumeral sense una nova autorització. Per dissipar escrúpols, monsenyor Charles Martial Allemand Lavigerie va aconseguir del Papa Pius IX, el 16 de març de 1865 pel Cardinal Patrizi, prefecte de la Sagrada Congregació dels Ritus, el següent breu:[5]
«
Entre d'altres ornaments usats pel bisbe de Toul quan celebra pontificalment és l'anomenat surhumeral perquè es troba sobre les espatlles del bisbe que celebra, i es porta de manera que s'assembla a una àmplia estola adornada amb franges que giren al voltant de les espatlles, amb dos maniples que pengen al davant i darrere, i en cada espatlla, en forma d'escut rodó, carregat amb pedres precioses. Els més greus autors mostren que el bisbe de Toul va utilitzar aquest ornament per prop de vuit segles. La tradició fins i tot informa que aquest privilegi es va concedir al bisbe de Toul pel Papa Sant Lleó IX, que tot altre elevat al Sobirà pontificat va mantenir l'administració de la diòcesi de Toul. Charles Martial Allemand Lavigerie, bisbe de Nancy i Toul, amb el desig de mantenir el privilegi únic del bisbe de Toul entre bisbes llatins, fins i tot després de la restauració dels ritus de la Santa Romana Església en la seva diòcesi, ha demanat humilment al nostre sant Senyor Papa Pius IX per retenir el privilegi esmentat. Però Sa Santedat, tenint especialment en compte a l'antiguitat de l'ornament en qüestió, dirigit pel bisbe de Toul, en l'informe subscrit del Secretari de la Sagrada Congregació de Ritus, ha dignat per gràcia especial serà donada com un exemple, permet que quan el Bisbe de Nancy i Toul celebrar de pontifical, es pot fer ús de l'esmentada orrnement tot i qualsevol oposició.
»
— Abat Pierre-Étienne Guillaume, El superhumeral: prerrogativa secular dels únics bisbes de Toul, entre els llatins, a causa de l'antiguitat de la seva església, Nancy, impr. Vve Raybois, 1865, 7 p.
Episcopologi
Louis-Apollinaire de La Tour du Pin-Montauban † (15 de desembre de 1777 - 15 de juliol de 1783 renuncià)
François de Fontanges † (18 de juliol de 1783 - 15 de desembre de 1787 renuncià)
↑Abbé Pierre-Étienne Guillaume, Le surhuméral : prérogative séculaire des seuls évêques de Toul, chez les Latins, en raison de l'antiquité de leur église, Nancy, impr. Vve Raybois, 1865, 7 p.
↑Contravenint les disposicions contingudes a la butlla, monsenyor La Fare no presentà la dimissió de la seu de Nancy, malgrat el nomenament l'abril de 1802 del seu successor, monsenyor d'Osmond. Fins i tot el 1815, en ocasió de l'exumació de les restes de Lluís XVI i de Maria Antonieta, signà com a bisbe de Nancy. Després d'haver presentat la dimissió, l'1 d'octubre de 1817 fou nomenat arquebisbe de Sens.
