L'actual palau episcopal de Metz, situat a l'antiga abadia de Sainte-Glossinde, fundada el segle vii.L'antic palau episcoapl, inicat al segle xviii, però mai no acabat; segrestat durant la Revolució francesa, sent transformat en un mercat cobert.La basílicaNotre-Dame-de-Bon-Secours a Saint-Avold.
La diòcesi de Metz va ser probablement erigida cap a finals del segle iii; l'antiga tradició, testificada pels catàlegs episcopals ja al segle viii, reconeix com el primer bisbe a Climent. No obstant això, els primers bisbes no gaudeixen d'un rastre segur,[1] fins que un dels dos Víctors, la signatura del qual apareix en un document elaborat el 346 amb el qual, en el pseudo-consell de Colònia, a un grup de bisbes va prendre com a seva la decisió del Concili de Sàrdica a favor de sant Atanasi; i a Esperi, que va prendre part en el Sínode de Clermont el 535.
A partir del 717 van obtenir drets d'immunitat en els seus dominis. El 775 un diploma de Carlemany va treure les seves possessions del control reial originant el poder temporal dels bisbes de Metz.[3] El 783 a petició del capellà de Carlemany, Angilram, Pau va escriure la Gesta episcoporum Mettensium per narrar la història dels bisbes de Metz i de la dinastia carolíngia.
Els segles viii i ix van ser un període d'esplendor, especialment durant els pontificats de sant Crodegand i de Drogó, fill natural de Carlemany, període durant el qual es van multiplicar les parròquies i monestirs urbans subjectes a les regles de sant Columbà i de sant Benet. Crodegand, legat papal per al regne dels francs, va vincular el seu nom sobretot a l'establiment d'unes regles canòniques, la reforma de la litúrgia i la música sagrada.
A partir del 945 els bisbes de Metz exerciren el poder temporal de la ciutat i el comtat de Metz, amb el títol de comte de Metz i príncep del Sacre Imperi. A partir del 955 el feu eclesiàstic va ser extret de l'autoritat dels ducs de Lorena i posada sota la protecció directa de l'emperador, que exercí el dret d'elecció dels nous bisbes juntament amb el capítol.
En 1224 Jean d'Aspromonte va ser el primer bisbe de ser elegits exclusivament per capítol.
Després que George de Baden, mort en 1484, van ser elegits bisbes francesos fins al 1871. Fins al 1607 la càtedra episcopal era una prerrogativa de la casa de dels ducs de Lorena.[4]
El 1552 la ciutat de Metz i les seves dependències van ser ocupades militarment per les tropes del rei francès Enric II, igual que les terres de Verdun i Toul. El "protectorat" dels Tres Bisbats de Lorena es transforma gradualment en una annexió de facto, reconeguda de iure pel Tractat de Munster del 1648.
Des del segle x els bisbes d'una banda, i el municipi de Metz des del final del segle xiv per l'altra banda, tenien i exercien el dret de moneda. En realitat, el bisbe donà el taller Metz a la ciutat el 1383 i els seus successors continuaren encunyant moneda episcopal a Marsal, possessió de domini temporal del bisbat, fins al 1460. Després d'una pausa de gairebé un segle, el cardenal Robert de Lenoncourt, bisbe de Metz en 1551, va instal·lar un nou taller a Vic-sur-Seille per reemplaçar el de Marsal i reprengué l'encunyació de moneda episcopal. Sota l'ocupació francesa va ser el seu successor, Carles II de Lorena, qui feu que funcionés fins 1559, fent encunyar tant moneda de tipus imperial com de tipus imperial. Després d'una nova interrupció, el bisbe Enric de Borbó-Verneuil emeté algunes peces a principis del segle xvii. No obstant això, després d'una suspensió de pagaments del taller pel rei de França en 1553, la ciutat de Metz recuperà el seu dret d'encunyar moneda en 1563 i utilitzat fins 1662.
Després del concordat, mitjançant la butllaQui Christi Domini del 29 de novembre de 1801 la diòcesi va adquirir una nova fisonomia, amb un territori format pels departaments de Mosel·la, les Ardenes i Forêts (que corresponen en gran part a Luxemburg), i al mateix temps es va convertir en sufragània de l'arquebisbat de Besançon.[9] El bisbe Pierre-François Bienaymé dividí administrativament la diòcesi en 90 parròquies i 1.251 parròquies auxiliars.
El projecte de concordat de 1817 preveia una reducció del territori diocesà a només el departament de Mosel·la, però aquest projecte no va tirar endavant. El 1821, amb la butlla De salute animarum, les 130 parròquies al territori prussià van ser cedides a la diòcesi de Trier. El 6 d'octubre de 1822 el departament de les Ardenes van ser annexats a la restaurada arxidiòcesi de Reims.[10] A l'any següent, el territori de la diòcesi de Metz es va reduir encara més per la cessió de l'antic departament de Forêts a la diòcesi de Namur. Després d'aquests canvis territorials, la diòcesi es va quedar amb 30 parròquies i 418 parròquies auxiliars.
En 1871, després de la guerra francoprussiana de 1870, el Tractat de Frankfurt implicà l'annexió d'Alsàcia i la part nord-est de Lorena (regions de parla alemanya) al nou Imperi Alemany; i la diòcesi va passar a ser alemanya. Molt aviat la qüestió de la situació de les cultes en els territoris annexats. El Concordat, tractat internacional, no es podia aplicar teòricament en un territori que ja no estan coberts per la sobirania d'un signatari. D'altra banda, l'article 17 del concordat preveia la renegociació dels acords assolits en el cas que el successor del primer cònsol no fos catòlic, com era el cas del emperador d'Alemanya. Al final, per acord tàcit entre Alemanya i la Santa Seu, tot el règim de culte francès es va mantenir en els tres departaments annexats. Al llarg d'aquest període, el legislatiu completà o modific+a les disposicions existents per lleis específiques per Reichsland Alsàcia-Lorena o aplicables a la totalitat de l'imperi .Al mateix temps, la diòcesi va adquirir els districtes de Sarrebourg i de Château-Salins, que es van convertir en alemanys i havien pertangut a la diòcesi de Nancy; a canvi va cedir a la mateixa diòcesi el districte de Briey que era francès.
En 1918, al final de la Primera Guerra Mundial condueix a la devolució dels departaments del Rin i el Mosel·la a França, la història de la religió ha experimentat convulsions durant tot el període de la annexió. El 9 de desembre de 1905, el Parlament francès aprovà la llei anomenada de separació d'església i estat. Si el principi de lliure exercici de culte s'afirma allà, els cultes però perden cap reconeixement per part de l'Estat. En aquest context, la fixació del particularisme jurídic local d'Alsàcia-Mosela incloent el culte, la superioritat tècnica de determinades disposicions legislatives en matèria de seguretat social, a la llei de notari o de comerç, per exemple, impedia la reintroducció del Dret Civil Francès sense certs ajustos. Per tant la llei del dret civil de l'1 de juny de 1924, permet el manteniment de les disposicions de la llei local de culte, de manera transitòria.
Per al seu desenvolupament històric particular, a diferència de la resta del país, on s'aplica el règim de separació d'església i estat, a la diòcesi de Metz es troba encara en vigor el concordat de 1801. Això implica, per exemple:
que els bisbes d'aquesta seu són nomenats pel President de la República Francesa i reben la institució canònica per part de la Santa Seu; la data oficial de nomenament és el de la publicació conjunta en el Diari Oficial de la República Francesa i a l'Osservatore Romano,
que l'ensenyament de la religió és obligatori a les escoles primàries i secundàries;
que els sacerdots de la diòcesi reben de l'Estat una dotació comparable a la dels funcionaris públics de Categoria A.
No obstant això, si el bisbe francès s'havia mantingut a Metz el 1871, malgrat la seva ferotge oposició a l'annexió per Alemanya, el seu successor alemany, tot i que demostrà àmpliament el seu respecte i compassió als seus fidels, va haver de
renunciar el 1919.
Entre 1940 i 1944, l'annexió de facto pel Tercer Reich eliminà el sistema legal de culte a Alsàcia i Mosel·la, que serà restaurat després de l'alliberament en un ordre de 15 de setembre 1944, en la seva forma anterior. Des de llavors, alguns textos han canviat els corpus legals, principalment per tal de permetre l'ajust de determinades disposicions no poden estrènyer. Atès que el Consell d'Estat va declarar en un dictamen de 24 de gener de 1925, el règim de concordat, com a resultat de la llei del 18 germinal any X (8 d'abril de 1802), segueix sent aplicable en els departaments del Rin i Mosel·la. Des 1874, les diòcesis de Estrasburg iMetz depenen directament de la Santa Seu i per tant no hi ha província eclesiàstica francesa .
L'any 2000, Monsenyor Pierre Raffin, llavors bisbe de la diòcesi va emetre un projecte pastoral diocesà per a la diòcesi de Metz. Es van donar dotze orientacions a l'Església Catòlica en Mosel·la. La més significativa i més visible es mantenir la consolidació de 649 parròquies agrupades en 27 arxiprestats i 5 arcedianats (Metz, Thionville,Saint-Avold, Sarrebourg, Sarreguemines), 136 comunitats en les parròquies, 251 sacerdots actius i 58 diaques permanents. El 2009, després de la reunió de les persones que participen en la catequesi, a Lourdes, una trobada va reunir més de 1500 persones a la catedral de Sant Esteve a Metz. En aquesta dinàmica es van crear directrius per a la catequesi i l'evangelització, que serà aplicada pel M gr Pierre Raffin 23 d'octubre del 2011, com un projecte de catequesi global per a la diòcesi.
Llista de bisbes
El catàleg episcopal més antic de Metz és contingut al sacramentari de Drogó, redactat en vers al voltant del 776 durant l'episcopat d'Angilramo. Successivament, a partir d'aquest catàleg originari, s'escriviren d'altres catàlegs que posaren al dia aquest primitiu amb l'afegit de les dates de decés (segle ix) dels anys que ocupà l'episcopat (segle xi).[12]
Sant Climent, primer bisbe de Metz
Sant Climent, suposat deixeble de sant Pere (apòstol), evangelitzador de la regió amb Celeste de Metz i sant Fèlix diaca.[13] En realitat hauria estat bisbe vers 280-300, succeït per Celeste i després sant Fèlix diaca.[14] Les seves relíquies foren entregades al bisbe de Bamberg per Enric II del Sacre Imperi Romanogermànic.[15]
Sant Pacient, suposat parent de sant Joan apostol.[16]
vers 346: sant Víctor I[17] que hauria estat al psudo concili de Colònia del 346.[18] Potser va participar també al concili de Sardica o Sofia del 344.[19]
Hermann, (1073 - 4 de maig de 1090 mort. Oposat a Enric IV del Sacre Imperi Romanogermànic, deposat pel concili de Magúncia del 1085 substituït per Való abat de Saint-Arnould, partidari de l'emperador, expulsat pel poble que restaura a Hermann.;[30] expulsat per segone vegada per Enric IV el 1087 i posat al seu lloc Brunó de Calw; la població va atacar la catedral i va fer fugir al nou bisbe restaurant a Hermann el 1088.[31] Mort el 16 de maig de 1090. Enric IV va fer designar a Burcard que no va prendre possessió.[28]
Poppó † (1090 - 1103 mort. Germà del comte palatí de Metz. Havia estat elegit Riquer de Brey però la mort de Thuirry de Verdun el va convertir en bisbe de Verdun i Poppó va agafar el lloc
Vacant de dos anys. El capítol estava dividit entre Felip de Bayon arxidiaca de Sarrebourg, i Pere de Sierk arxidiaca de Marsal. El primer tenia el suport del comte Eduard I de Bar i el segon del duc Ferry IV de Lorena. Els dos candidats van anar a Avinyó per demanar sense èxit la confirmació al papa.[32]
Enric Delfí † (4 de maig de 1319 - després del 24 de novembre de 1324 renuncià)imposat pel papa Joan XXII però mai consagrat.[28]
sant Pere de Luxemburg † (10 de febrer de 1384 - 5 de juliol de 1387 renuncià)partidari del Papa d'Avinyó, el de Roma li va oposar a Thielleman de Bousse que portara el títol de bisbe de Metz fins al 1403.[33]
Raül de Coucy, net de Guilleme de Coucy († 1335), † (13 d'agost de 1387 - 20 de març de 1415 nomenat bisbe de Noyon)
Joan IV de Lorena. Conrad de Leyden (?-1530), de Nicòpolis, diòcesi sufragania de Metz[34] va administrar el bisbat els tres primers anys.[28]A causa de la minoria d'edat de Joan, Enric II de Lorena, va ser nomenat administrador apostòlic fins al seu decés.
Carles II de Lorena † (18 de juliol de 1578 - 24 de novembre de 1607 mort, bisbe d'Estrasburg, nomenat sent infant, la diòcesi va estar sota administració de Nicolas Bousmard, bisbe de Verdun, fins al 1589.[28]
↑Els catàlegs són reportats per, segons el qual són inatendibles, pels greus problemes d'anacronismes, dels anys d'episcopat assignats als diferents bisbes, sobretot dels bisbes dels segles V i vii (cfr. pp. 51-52).
↑Una tradizione leggendaria, risalente all'VIII secolo, colloca Autore durante l'invasione degli Unni nel 451; secondo Louis Duchesne è probabile che questo vescovo abbia assistito ad una delle invasioni barbare del V secolo, ma non necessariamente quella di Attila.
↑El 24 de gener de 1530 renuncià, deixant la diòcesi al seu nebot Nicolau de Lorena; com que aquest no tenia l'edat canònica per ser entronitzat a la seu de Metz, continuà administrant la diòcesi. Quan Nicolau optà pel matrimoni, Joan continuà regint la diòcesi fins a la seva mort
↑Els bbisbes que segueixen van ser nomenats pel rei, però mai no van ser confirmats per la Santa Seu.
↑Va refusar dimitir després del concordat de 1802, tal com indicava la butlla, i es va refugiar a Alemanya fins a la seva mort el 1808 considerant-se bisbe.)
.JPG)
.jpg)
